Segueix-nos:

Punsola-Reniu, V+/A0e (240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.



És la tercera vegada que passo per aquí i estic gairebé tan acollonit com si fos la primera. Recordo d’aquell primer dia que no volia sentir-me sol i ara em recorre el mateix sentiment mentre el Miquel desapareix cap a l’altre costat de l’esperó decidit a cruspir-se el quart i saludar victoriós la Moreneta.
En certa mesura celebro que el meu cos no es torni immune a la vertical tot i els anys de pràctica, però aquestes reflexions les faig quan sóc a terra sa i estalvi.

El fet és que el buit infinit que acompanya aquesta via no pot deixar indiferent a ningú. Moviments tan senzills com mirar a on posar els peus, assegurar al company des de dalt o trastejar material a la part de darrere de l’arnés et fan veure, sense voler-ho, el poble de Monistrol molts metres cap avall.
I quan algú des de dalt crida “pedra!” i un roc et passa volant pel clatell te n’adones de com n’arribes a ser d’insignificant i et planteges que hi fas aquí dalt mentre deixes caure barranc avall tota voluntat d’escalar en lliure, aquí ningú vol caure per molt parabolt a prova de bombes que hi hagi.
De baixada i amb el cul ben aposentat a terra ferma després de rapel·lar m’he sentit a mi mateix dir que ja no cal tornar-hi a pujar per aquí però després, en fred quan pots valorar-ho tot plegat correctament, me n’adono que segur que tornaré a fer-me la foto amb la Moreneta una hora o altra, per una via o altra.

I només espero que aquest pati em segueixi afectant igual per molts anys que passin!

Ressenya:



Montserrat - Cavall Bernat Montserrat - Llegenda

El pati

Punsola-Reniu, V+/A0e (240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.



És la tercera vegada que passo per aquí i estic gairebé tan acollonit com si fos la primera. Recordo d’aquell primer dia que no volia sentir-me sol i ara em recorre el mateix sentiment mentre el Miquel desapareix cap a l’altre costat de l’esperó decidit a cruspir-se el quart i saludar victoriós la Moreneta.
En certa mesura celebro que el meu cos no es torni immune a la vertical tot i els anys de pràctica, però aquestes reflexions les faig quan sóc a terra sa i estalvi.

El fet és que el buit infinit que acompanya aquesta via no pot deixar indiferent a ningú. Moviments tan senzills com mirar a on posar els peus, assegurar al company des de dalt o trastejar material a la part de darrere de l’arnés et fan veure, sense voler-ho, el poble de Monistrol molts metres cap avall.
I quan algú des de dalt crida “pedra!” i un roc et passa volant pel clatell te n’adones de com n’arribes a ser d’insignificant i et planteges que hi fas aquí dalt mentre deixes caure barranc avall tota voluntat d’escalar en lliure, aquí ningú vol caure per molt parabolt a prova de bombes que hi hagi.
De baixada i amb el cul ben aposentat a terra ferma després de rapel·lar m’he sentit a mi mateix dir que ja no cal tornar-hi a pujar per aquí però després, en fred quan pots valorar-ho tot plegat correctament, me n’adono que segur que tornaré a fer-me la foto amb la Moreneta una hora o altra, per una via o altra.

I només espero que aquest pati em segueixi afectant igual per molts anys que passin!

Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada