El millor tros de món

per Aleix 4 de febr. 2013

Normal, V+ (90m)

Esperó Remacha, Sant Llorenç de Montgai.

Vivim en un país collonut; Quan volem anar a fer coses amb neu i gel el Pirineu decideix que no ens hi vol i ens manté allunyats amb un vendaval de fred i vent. Doncs molt bé, ell s’ho perd i nosaltres canviem el material i anem a buscar roques arrecerades del vent i exposades al Sol.

I és que aquest tros de món és tant agraït que pots estar escalant amb mànigues de camisa i que el vent que passa per sobre la paret et porti volves de neu des de quilòmetres de distància. El problema són els entrebancs que et posa per passar per segons quin lloc vols passar i és la roca (i la psicologia interior adversa) la que et fa fora.

Però més val no quedar-te moix i seguir carretera amunt. Camarasa, Àger, Terradets, una xocolata calenta a Tremp i cap a Isona. I és que no hi ha res com sopar a casa els avis i veure l’àvia feliç d’embotir-te menjar esòfag avall (mare de déu quina truita!) i el padrí explicant-li batalletes al Lluís dels racons d’on anem i venim a escalar sovint.

I poder dormir deu hores, despertar-te i fotre’t ben ple de pa amb tomàquet i embotits del Pallars et dóna les forces necessàries per saber que a Collegats no s’hi podrà viure, per comprovar que a Àger el vent bufa de costat i animar-te a descobrir contrades desconegudes.

Així, sense saber massa ben bé com, acabem a Sant Llorenç de Montgai ajaguts en una pedra comentant ressenyes amb en Pete, gaudint del preciós racó de món que acabem de descobrir.

Per arrodonir-ho, quan ja no volem passar pors ni equipar res, encertar una via a ull amb precioses tirades verticals, fins i tot desplomades, però farcides de cantells escandalosos per xalar de valent i menjar-te una coca amb xefla al cim.

Ara només queda desitjar que el pròxim tiberi merescut toqui després de passar fred i sigui una hamburguesa  de ternasco amb ceba caramel·litzada i formatge blau...