Despedida

per Aleix 24 de des. 2012

Aresta Esparreguera, V+ (170 m)

Roca Gris, Montserrat.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Dissabte vam repetir; trajecte amb cotxe repetit, aproximació repetida i grimpada fins a peu de via repetida. Tot i així, amb més sort que la setmana passada, no feia gaire vent i no ens va fer fora la pluja en arribar a la primera xapa.

Alternem el primer i el segon llarg sense massa problemes més enllà del rebombori general que ressona per tota la vall entre caçadors i escaladors xisclaires i, amb calma i parsimònia, ens plantem a la segona reunió des d’on observem una cordada fent força al preciós pany de paret de la nostra esquerra. A la primavera s’hi haurà de tornar que hi tenim coses a mitges!

Sortida de reunió un pèl guarrindonga i de seguida comença la festa. La roca es posa dreta i es torna generosa en els dos llargs següents que amablement em cedeix l’Arnau. És hora de gaudir de l’escalada, sense preocupacions ni mal de caps, amb el Sol al clatell i les expansions on toca... s’està tan bé i el rocam és tan bo que escalo fent ziga-zagues per poder-ho tocar tot.

Per arribar a la cirereta del pastís creuem a l’agulla del costat, que és com la quarta que toquem, i faig un flanqueig que impressiona més del que realment és per arribar als peus de la fissura/diedre de l’últim llarg.

M’armo amb tot el que portem carregant i sense utilitzar des de fa estona i cap amunt. Al principi estic bastant escagarrinat i fins que no poso el segon friend, que queda bastant millor que el primer, no em tranquil·litzo. Aquí la cosa ja tomba i només cal escalar per la placa de la dreta i posar algun friend de tan en tant a la fissura de l’esquerra fins al sostret del final on ja s’intueix el cim. Encinto una sabina, que el blau queda ja bastant lluny i munto reunió a la següent. Realment amb la quantitat de vies que acaben aquí dalt ja podria haver-hi alguna expansió, no li faria cap mal.

Asseguro l’Arnau, que fot estona que no calla; la cordada que havíem vist abans han vingut a buscar la nostra via per sortir per dalt i estan de xerrameca amb el meu company. Recullo corda a gran velocitat i m’estranya tenint en compte que hi ha material a treure i que ningú ens acaça, però resulta que els companys no duien prou material i han aprofitat els nostres friends que l’Arnau els hi ha deixat posats.

Fem cim tots quatre pràcticament alhora i rapelem aprofitant els dos parells de cordes de manera que la cosa és tan fluida que en un tres i no res som a terra. Negra nit quan acabem de recollir-ho tot al cotxe, feia dies que no fèiem tan tard!

I amb aquesta escaladeta em toca tancar-me en clausura, en principi durant un mes ben bo. Així que la neu, el gel la roca i companyia m’hauran d’esperar perquè la tornada serà memorable. Bon Nadal i no escaleu massa sense mi!