Segueix-nos:

Ho he fet, hi he tornat. Feia molt  temps que no ho feia i semblava que no recordés el sentit de pujar i baixar. Em preguntava sovint quin sentit tenia jugar en un terreny tan aparentment controlable, sense complicacions, on arribar a dalt o a baix no era cap objectiu real i aquesta manca d'ambició m’havia allunyat de la neu.

No podia entendre què havia d'exprimir per aconseguir suc de satisfacció, estava concentrat en buscar el sentiment de superació que tot sovint trobo a la muntanya. On recau la satisfacció quan arribes a casa si l’únic que has fet ha estat passejar, sense haver superat cap repte, cap dificultat? En algun racó del meu cap havia encaixonat l’esquí dins la mateixa caixa on hi guardo altres activitats que són per mi superficials i buides, necessitava reordenar una mica les coses.

En un sol instant trobo respostes, esvaeixo dubtes i torno a saber on sóc.

Em precipito, sense adonar-me’n, per un lleuger canvi de rasant on el vent ha acumulat un bon gruix de neu i és llavors quan, travessant el núvol de neu pols que jo mateix he aixecat, me’n recordo de perquè m’agrada tant esquiar.

És el plaer del gest, és instantani, gratuït i extremadament gratificant.

És un allau de sensacions barallant-se per conquistar els teus sentits qui et col·lapsa fins al punt de fer-te desaparèixer, com si t’engolís aquell mar de diminuts cristalls. És un dels plaers més grans que conec; aquell segon, aquell instant on ets tu qui governa el moviment i on tot el que fas sembla travessar el blanc, rebotar contra el terra llunyà i tornar en forma d'explosió de pols.

La corda és invisible i sembla prescindible, l'esforç és recompensat automàticament i la falta de sacrifici concorda amb la no-conquesta, reforçant un fràgil equilibri del que afortunadament n'he sortit molt viu.

Gràcies.
Alps Esquí

El plaer del gest

Ho he fet, hi he tornat. Feia molt  temps que no ho feia i semblava que no recordés el sentit de pujar i baixar. Em preguntava sovint quin sentit tenia jugar en un terreny tan aparentment controlable, sense complicacions, on arribar a dalt o a baix no era cap objectiu real i aquesta manca d'ambició m’havia allunyat de la neu.

No podia entendre què havia d'exprimir per aconseguir suc de satisfacció, estava concentrat en buscar el sentiment de superació que tot sovint trobo a la muntanya. On recau la satisfacció quan arribes a casa si l’únic que has fet ha estat passejar, sense haver superat cap repte, cap dificultat? En algun racó del meu cap havia encaixonat l’esquí dins la mateixa caixa on hi guardo altres activitats que són per mi superficials i buides, necessitava reordenar una mica les coses.

En un sol instant trobo respostes, esvaeixo dubtes i torno a saber on sóc.

Em precipito, sense adonar-me’n, per un lleuger canvi de rasant on el vent ha acumulat un bon gruix de neu i és llavors quan, travessant el núvol de neu pols que jo mateix he aixecat, me’n recordo de perquè m’agrada tant esquiar.

És el plaer del gest, és instantani, gratuït i extremadament gratificant.

És un allau de sensacions barallant-se per conquistar els teus sentits qui et col·lapsa fins al punt de fer-te desaparèixer, com si t’engolís aquell mar de diminuts cristalls. És un dels plaers més grans que conec; aquell segon, aquell instant on ets tu qui governa el moviment i on tot el que fas sembla travessar el blanc, rebotar contra el terra llunyà i tornar en forma d'explosió de pols.

La corda és invisible i sembla prescindible, l'esforç és recompensat automàticament i la falta de sacrifici concorda amb la no-conquesta, reforçant un fràgil equilibri del que afortunadament n'he sortit molt viu.

Gràcies.

1 comentari: