Entre la boira

per Clemàstecs 4 de des. 2012

Buriles rojos, V (135 m)

La Panxa del bisbe, Montserrat.

Una espessa boira ens envolta i no sembla disposada a marxa. Enfilem escales amunt. Avui no hi ha gaire gent... de moment. Així que sense aquella remor característica que se sent al voltant del «Santuari» ens apropem cada cop més a la Plç. Santa Anna. La pujada es fa amena; potser és el silenci o potser és l'aire humit que respirem a cada esgraó que pugem. Bebem aigua a la trobada de camins, des d'on podem veure el rocallam que volem escalar: la Panxa del bisbe. Misteriosament hem superat la boira, que ara resta uns metres per sota nostre.

Encara caminem un centenar de metres més. En un principi no sabem si fer la via del Cabra o la Buriles rojos, però al final ens decidim per la segona. (Jo pensava que la Buriles rojos era una Ascensión de leyenda, però ho és la Per Davant. Però Resulta que abans del seu «reequipament» si que era un xic més épica...)

Començo jo i tiro prou bé fins la tercera xapa. Per sobre d'aquesta se'm trenca un peu i per poc caic. Un llarg sense massa interès amb una reunió situada estranyament. Mentre pugen els companys  un «esplai» ens saluda i ens anima. Ara li toca a en Miquel. Ell farà el millor llarg de la via. Un V, en alguns llocs IV, vertical i amb molt de canto.

Mentre va pujant la boira torna a pujar i quedem sepultats sota una espessa capa de núvols. Per sortir d'aquesta reunió, s'ha de fer un flanqueig un pèl lleig però fàcil. Pujo l'últim i em quedo fascinat dels cantells que vaig trobant tot i la verticalitat del llarg. Són espectaculars.

Continuem immersos a la boira i fa un pèl de fred. N'Aleix fa el següent llarg. Una rampa de III força bonica i llarga. Quan començo a escalar jo me n'adono que tinc les cames una mica garratibades pel fred i costa arrencar tot i la dificultat de l'escalada.

Repeteix el primer de cordada. Continuem submergits dins del núvol i a la ressenya diu que no hi ha res en aquest últim llarg. Marca una graduació de II. S'ha de dir que malgrat que gairebé a tot arreu posi que no hi ha res, es poden xapar un parell de burils i una sabina al ressalt final, per marcar el camí en cas de boira.

Un cop dalt veiem dos instal·lacions de ràpel (molt incòmodes). La correcta, si bé es pot baixar d'ambdues, és la que queda a l'esquerra (mirant cap a l'abisme). L'altre forma part de la via El algondón no enganya.

De baixada veiem l'espectacular Pecata Minuta.