Aprenent-ne

per Aleix 29 d’ag. 2011

Estasen, IV (700 m)

El Calderer, Pedraforca

Aquest diumenge tres intrèpids escaladors de pacotilla ens n'hem anat al Pedraforca. Després d'una primera retirada a la Civís-Genís farà uns anys considerem que ha arribat el moment idoni per escalar en aquesta preciosa muntanya i ens decidim a atacar la monumental paret nord.

La via escollida no necessita presentació i no pot ser altra que l'Estasen, via que a priori sembla una passejada romàntica per la història més que no gairebé mil metres d'escalada. Després comprovarem que és un error subestimar-la i que són metres i més metres d'escalada alpina on no pots abaixar la guarda ni un sol instant...

Amb tot apunt i de bon matí enfilem cap a la paret creuant el bosc, passant pel refugi, remuntant un altre bosc i barallant-nos amb les maleïdes tarteres. Al peu del primer llarg l'Arnau me'l cedeix amablement i jo més feliç que un gínjol em carrego tot l'arsenal a l'arnès i començo a grimpar. És un díedre-rampa-bavaresa amb la part dreta de la roca completament polida i arrodonida per les inclemències del temps que fa que escalar-la sigui poc agraït. Un friend a caldo com a única assegurança per protegir un pas més tonto que difícil i de seguida estic a dalt muntant reunió en un gendarme.

Havent escalfat amb aquesta primera tirada ja veiem que farà fresqueta tota l'estona. És agost i ens costa creure que escalarem tot el dia tan abrigats i amb una roca tan freda com aquesta. L'aspecte de la muralla és feréstec; només es veu roca i se senten constants caigudes de pedres. Però seguim amunt i sense problemes som entre el Dit del Riambau i la paret. En aquest punt podríem dir que és on comença realment la via i, ja que segons la ressenya la primera reunió és un arbre, li deixem fer els primers metres al Miquel.

Puja alegre amb tots els trastos a sobre i posa un tascó abans del primer clau tan sols per satisfer les ganes de posar-lo. Al tros més vertical, el principi, hi troba un parell de claus i un altre més endavant, a pocs metres de la reunió. Aquí fem el primer manyoc de cordes del dia, que no estem acostumats a fer cordades de tres persones.

Els següents metres se'ls cruspeix l'Arnau. Comença amb uns metres que segons la ressenya són de tercer grau, els protegeix be amb tascons i merlets i surt en travessia a buscar algun lloc on muntar reunió. S'atabala perquè troba un clau però li costa esbrinar com reforçar-lo però, evidentment, se'n surt i ens munta un bon sarau. Aquí, quan arriba el Miquel, porta un regal que alguna cordada anterior ens ha deixat a mig camí i que ja penja entre el nostre joc de trastos.

La següent tirada era per l'Arnau també però el garbuix de cordes recomana que el faci jo. Una sortida bastant fina de la reunió, que la faig pel mig de la placa protegint-la amb un petit tascó, em deixa en una graderia de pedres i gespa per on vaig trobant fins a tres claus i hi afegeixo un micro per sortir cap a la reunió, de tres claus més o menys fiables. A mig llarg he vist, des de la distància, el pitó més famós del país i he d'acceptar que impressiona molt pensar que haurem de passar per allà.

Toca fer El Llarg. No és el més difícil ni el menys protegit però sí el que més impressiona i que marca un punt i seguit a la via. Havíem dit que el faria jo i l'Arnau no té especial interès en fer-lo així que endavant, que aquí si caus és igual que vagis de primer o de segon.

Tot el flanqueig, realment, té uns peus molt bons i unes mans més que acceptables, però impressiona moltíssim. Sortint de la reunió passo un primer ressalt, amb macro-merlet inclòs, que m'allunya mentalment dels meus companys i em deixa sol entre la paret i el buit. Aquí apareix una petita cova, on faig un merlet per arribar a l'altra banda de l'entrada on m'espera un espècie d'estalactita que permet posar-hi qualsevol color de friend. Punt sense retorn, un petit Hinterstoisser català. Vaig passant amb els ous per corbata tot i que és molt fàcil i de seguida arribo al famós Pitó de l'Estasen, ben encimentat però millor no posar-lo a proba. Passat això toca un tram amb poques mans fins l'altre clau, on apareixen bones mans i desapareixen els peus. Aquí baixo una mica i ja veig el balcó de sortida, amb un pont de roca que confirma el final del flanqueig. Reafirmar que fa més por que res i que és un passatge que s'ha d'haver fet per després imaginar-se'l el 1928...

Ara ens toca el que ens fa més por de tota la via; ensamble, desencordats, fent llargs... no sabem com ens ho farem fins que ho veiem. Des de la reunió es veu un flanqueig molt fàcil fins una suposada canal per on haurem d'enfilar amunt, però el buit sota els peus ens recomana encordar-nos d'alguna manera. L'Arnau, ressentit de l'espatlla, prefereix que faci jo totes les tirades d'aquí en amunt així que em torno a carregar de material i me'n vaig. Un tascó a mig flanqueig i un friend groc al principi de la canal em porten a una gran pedrera per on pujo metres i mes metres fins que s'acaba la corda, 60 metres més amunt, on improviso una reunió de friends a proba de bombes.

Ara, desencordats, reptem amunt fins que la cosa es posa més fineta i tornem a lligar-nos. Dos micros als primers cinc metres i després cinquanta en que no puc posar res i que son prou fàcils com per anar fent. El problema me'l trobo al muntar reunió; he escollit un replà que sembla prou bo però arribo i no ofereix massa punts d'autoprotecció! Per sort trobo un clau amagat que no surt a la ressenya, el reforço amb el verd i... Reunió!

En algun punt dels últims metres ens hem adonat que hauríem d'anar més ràpid i ens hem convertit en una triple màquina d'escalar perfectament coordinada. Jo obro els llargs visualitzant des de la distància on posaré assegurances i muntant reunions tant amunt com puc. Darrera meu els meus companys pugen de seguida que tinc la reunió muntada i quan toca desencordar-nos abans que arribi el tercer el segon ja té la corda plegada a l'esquena i enfila metres amunt. Tot va bé, coordinat, ràpid i, tot i que l'esgotament comença a fer acte de presència, avancem amb pas ferm cap amunt.

L'últim llarg que hem fet resulta que encara era part dels 200 metres de grimpades així que ara toca un llarg de tercer grau. Surto de la reunió cap a la dreta i veig un mar de pedra llisa amb algunes bústies i dos clau a l'horitzó. Vaig fent, seguint els claus tot i que no m'encaixa gaire el que faig amb la ressenya, perquè he fet cinquens superiors més difícils que aquest. Què vol dir que en un IIIº s'ha de fer passos en bavaresa o superar petits desploms amb els peus en adherència?

Des d'aquí una altra grimpada desencordats per una cresta molt aèria, una altra reunió de friends i algun mal de cap més que, potser algun dia tindrà un racó en aquest bloc junt amb un parell d'aventures més.

Realment la via ens ha sorprès bastant a tots tres. Pensàvem que seria una via fàcil i senzilla, recorreguda per infinitud de cordades dia a dia, però estàvem ben sols i ens ha obligat a desplegar molts coneixements i a mantenir un alt grau de concentració tant per progressar com per assegurar-nos o no perdre'ns. Pel que fa a les pintades verdes de la via, segurament en algun lloc sobren, en altres falten i moltes podrien substituir-se per algun clau que marqués el camí a seguir, tot i això si aquestes no hi fossin és realment molt senzill perdre's per aquest mar de calcari immens.

Un cop a baix, al cotxe i amb tot plegat i digerit ens fem un plat de pasta amb vistes a aquesta impressionant muntanya. Acabem el dia esgotats però amb la sensació d'haver aprés molt de cara a noves experiències en aquest tipus d'escalada que, per altra banda, tant ens agrada. Ja hem escalat al Pedraforca, però haurem de tornar-hi.