Chata Pri, un tast de Tatras

per Aleix 4 d’oct. 2009

Chata Pri Zelenom Plese (1.551)

Alt Tatras, Eslovàquia 

Dissabte, les vuit i poc del matí. Algú crida enfadat paraules en un idioma estrany, molt probablement eslovac. Obro la cremallera d'una tenda comprada en un hipermercat (sí, s'enyora la Vaude de l'Arnau) i allà davant plantat un senyor vestit de verd, un guarda del parc, que balbucejant diferents idiomes ens fa entendre que hi ha un càmping uns metres més enllà, cosa que ja sabíem, i que estem en un parc natural, vaja que ens fa fora. No ens va multar i no sé si és perquè realment estàvem a fora del parc o perquè no parlàvem l'idioma, mai ho sabré.

Surto de la tenda, fa bon dia però la temperatura no deu passar dels 4 o 5 graus positius. El primer que faig és girar-me en busca de les muntanyes que ahir a la nit només s'insinuaven sota la lluna. Ahir semblava tot nevat, a la llum del sol només son pedres, i tot i que no es veu cap cim pels núvols que s'hi queden enganxats ja estic content d'haver vingut fins aquí.

Després de donar uns quants tombs trobem un lloc on es veu bastanta gent que se'n va d'excursió, i decidim que deu ser un bon punt de partida. Hi ha un plànol enorme de la zona i un parell de cartells amb la referència de les hores que es tarda per anar a un lloc o altre, i amb la Melanie decidim que anirem fins a Chata Pri, un refugi al mig d'un circ al que diu que es triga unes tres hores en arribar. De fet si hem anat fins a Eslovàquia ha sigut per culpa seva i meva, que passem les penes no-escalatòries junts i el mono de muntanya ens ha pogut.

Comencem a caminar, i mentre uns pesquen aigua al riu i altres reneguen per no tenir roba adequada o calçat còmode, jo ja vaig fent saltirons per enmig d'un bosc d'arbres enormes i colors i més colors. El camí és una pixada, rollo una pista forestal que no fa ni pujada gairebé, però al cap d'una estona ja es comença a fer feixuc caminar per dins del bosc amb el riu al costat. És just llavors quan entre els arbres es deixa veure el cim de la cresta que quedarà tota l'estona a la dreta, la segona foto. A partir d'aquí en som un parell que ens tornem mono-tema. . . Hi haurà vies? quants metres deu fer? calcari? granit?

I en breus, cap a l'oest, comencen a despuntar els pics que rodegen el circ, després el refugi i el llac. El lloc és impressionant i deixa córrer molt la imaginació. s'hi ha de venir a fer alguna cosa de profit per aquí.

Un cop al refugi entrem a dins perquè a fora comença a fer un fred que pela i ens prenem uns tes, cafès, capuccinos o el que toqui per entrar en calor amb el pa amb formatge que duiem a la motxilla. I sí, a Eslovàquia pagues un capuccino en un refugi de muntanya més barato que a qualsevol bar del centre Sabadell!