El príncep de les maduixes

Tossal de l'Estivella (2.338m)

Port del Comte, Solsonès.

Pedró dels Quatre Batlles (2.386m)

Port del Comte, Solsonès.

Vam estrenar la temporada, amb ànsies, tres dies abans de marxar als Alps; no podíem esperar més. Optem pel Prepirineu més tropical i l'encertem de ple. No hi ha gaire gent, o almenys la boira ens fa pensar que estem sols.

Pujada tranquil·la fins l'Estivella i descens espectacular cap al vessant oposat. Al bosc la neu és deliciosa i de seguida perdem el respecte al primer dia de la temporada per convertir-nos en senglars escorredissos corrent bosc avall, jugant a esquivar arbres. La neu és seca, ens arriba als genolls i no l'havia tastat ningú abans, perfecte!



Abusem de la situació i fem tres baixades fins que d'entre els pins la veu del seny diu que “dues vegades d'acord, però tres ja és passar-se”. I així, just quan comença a nevar, ens toca calçar pells i tornar a pujar.

A la carena no s'hi veu tres en un burro i decidim desfer el camí de pujada cap al cotxe, cervesa i cap a casa.

Per cap d'any els compromisos festius ens tornen a acostar per aquestes contrades. Com diria un que sé jo “aprofitant l'avinentesa” ens escapem un rato per treure'ns l'espina de coronar el cim del Solsonès.



El panorama és dantesc comparat amb l'anterior visita. La neu és escassa i antiga, què hi farem. Xino-xano i de seguida som al cim menjant torrons amb l'home dels nassos. Avui només fem una baixada i és ben precària.

Un primer tros saltant (literalment) clapes de pedres ens mena a un bosquet força diluït que ens permet gaudir d'un parell de girs (també literalment) prou bons. Però de seguida la neu va desapareixent i les roques, com mines, amenacen la nostra integritat fent-nos baixar a velocitats ridícules.

L'últim tram, per sort, s'encaixa al fons del bosc i la neu és suficient com per xalar de valent evitant xocar contra algun arbre. Uns de cara, altres d'esquena (literalment clar), i se'ns acaba de seguida el bròquil. Cotxe, cervesa, salmó, raïm, un pi i cap a casa.

Diuen que a l'estiu tota cuca viu i aquí estem més vius que mai. Tornem a tenir al Gerard per aquí i l'haurem de re-intoxicar amb això de la vertical, tot i que no sembla posar-hi massa objeccions.

Ponts del diàleg, 6b (90 m)

Paret del riu Lacó, Odèn.

Pas d'estrés, 6b+ (200 m)

Paret Bucólica, Oliana.

Cap de setmana de ràpels. Marxem el dissabte ben d'hora al matí, cap a St. Llorenç de Morunys. Volem fer una via, nova, de la Paret del riu Laco. Hem escollit aquesta via perquè no hi ha cap mena d'expansió ni clau, però hi ha molts ponts de roca. A tots ens agrada trobar un bon pont de roca... Segons la ressenya amb tascons i bagues n'hi ha prou, però nosaltres per si de cas agafem el nostre "joc" d'amics.

Sota uns núvols amenaçadors i un vent una mica fred, baixem fins a peu de via, no sense la idea de que es posarà a ploure i haurem de marxar. Comença n'Aleix, va força a poc a poc però és normal. Llaça sabines, ponts de roca i posa l'amic lila al flanqueig, fent reunió en una alzina i a un pont de roca, evitant el lluent bolt de la via Sufi.


A mi em toca el segon llarg de tres, el més difícil amb un tram de 6b, segons la ressenya assegurat amb un pont de roca. Inicio l'escalada... una rampa de calcari "Nariedenc" d'aquells que no m'agraden gens. Vaig fent fins arribar al pont de roca de sota del tram de 6b. Un pont de roca minúscul dubtosament ferm. Hi ha uns tres metres fins al que sembla un magnífic canto amb fissura per posar alguna cosa, on es deu acabar el 6b, i un pont de roca en un mar de grans cantells sis metres més amunt. No tinc valor (per dir-ho d'alguna manera) d'arribar al canto salvador... potser no era gens difícil... però decideixo que per avui ja n'hi ha prou. Quan em penjo del pont de roca se sent un "crec" esglaiador i em torno a agafar fort  a la paret... tot i no haver-se trencat, un tros de pont de roca (minúscul, però no gaire més petit que el pont de roca) es precipita al buit. desgrimpo fins la reunió i marxem.
L'endemà havíem de fer una via que per qüestions de "logística" descartem. Acabem dormint a Coll de Nargó, fent un bivac a la zona d'esportiva. Escalarem altre cop la Paret Bucòlica per una via totalment equipada. L'endemà ens llevem i tardem dues hores en aixecar-nos i esmorzar; si està molt bé al Sol menjant i respirant aire fresc.


Començo jo amb un V- amb els bolts distanciats alegrament, com demana el grau de la via. Arribo a la reunió sense gaires ganes d'escalar més. L'Aleix, fa un 6a vibrant, gaudeix de cada forat, de cada regleta, de cada roma, de cada pinça. Ara bé... s'ha deixat la reunió a baix i ha d'improvisar amb la corda. Ara em toca un 6b que comença amb un pas fàcil desplomat. Faig el tros difícil amb certa rapidesa i ja hi som... no tinc ganes d'escalar. Ho torno a provar un parell de cops més i decidim baixar. Una bona via per no patir gens.

Una altra setmana serà.

Després d'un cap de setmana a Begur els tres senyors de vacances i en Pussy ens escapem a Solsona a escalar, fer el gos i, sobretot, a menjar els senyors tiberis!


Dia 1: El primer dia, per entrar una mica en contacte amb la comarca, ens n'anem a fer esportiva al primer sector no-conglomerat que trobem a la guia. Ens costa trobar-ho però ens en sortim i hi provem un parell de vies; un 6a de trencar espatlles i un 6b+ (sobre el paper...) on l'Arnau cau però el miquel i jo ens hi pixem!

Dia 2: Avui volem fer via llarga i fugim del Solsonès per acostar-nos a les moles de Sant Honorat amb la intenció de fer la via Núria. De camí cap allà passem per sota d'un Neandertal i passem un parell d'hores ben bones perduts pel bosc buscant el peu de via.



Un cop allà l'Arnau ja no té ganes d'escalar, alguna cosa s'ensuma, així que enfilo jo a buscar les primeres assegurances, per terreny trencat, posant un friend que després agrairé. Arribo a una primera feixa on comença l'A0, d'uns quatre passos, que supero amb facilitat fins que, al pretendre sortir en lliure m'emporto amb la mà un pedrot i un bon ensurt. Se'ns passen les ganes d'escalar a tots plegats i decidim desgrimpar, desmuntar, recollir i fotre el camp cap a casa.

L'únic consol que ens queda és la caminada pel bosc que hem fet i el saber que no ens cal anar a buscar conglomerat tant lluny de casa.

Dia 3: Avui és dijous i tinc una entrevista que em serveix per escapar-me de cavar el sot per passar una manega fins a l'hort. Quan arribo la feina està pràcticament feta i els mosquits alimentats per tant ens posem mans a la obra i fem una senyora paella!

Acabem de dinar a les sis de la tarda i per rematar el dia ens apropem al castell de Solsona a buscar uns blocs... uns blocs que ens decepcionen bastant, però no passa res per no escalar algun dia, no?

Dia 4: Divendres tornem a tenir set de via llarga i ens n'anem a la cara nord de la Narieda amb d'intenció de fer un parell de vies de tres o quatre llargs, una d'equipada i una per estrenar els ferros.

Decidim començar per la segona, la via Diedre Albal, però no trobem cap pista de l'inici de la via ni del seu traçat, així que canviem de plans i comencem per l'Esperó ja et val, deixant friends i tascons amagats a peu de via.

M'enfilo jo primer per cedir amablement els següents dos llargs a l'Arnau. La primera tirada em costa bastant més del que m'esperava i fins i tot m'enduc un ensurt quedant-me a punt de volar a un pam de la reunió (acabo de veure ara mateix que està cotat de 6a, fins ara tots convençuts de que era un cinc).

A la reunió canviem trastos i se'n va amunt l'Arnau regalant-se amb el llarg de 6b+. El tio tot fi i confiat va fent i el resol sense massa maldecaps. Darrere seu jo m'arrossego de xapa a xapa suant la cansalada i el Miquel em segueix darrera resolent tots els passos.


L'últim llarg se li creua a l'Arnau i com que ens comença a tocar el sol decidim tirar cap avall sense cap intenció de provar-ho ni per part meva ni del Miquel.



Tots suats decidim passar d'escalar més i marxem cap a casa parant a mig camí a fer una banyadeta... això sí que és vida!

Dia 5: Avui ens llevem gossos i no movem el cul fins després de dinar. Amb poques esperances de fer res de profit ho agafem tot (crashpad, corda, tascons, friends... tot!) i ens n'anem a investigar un altre sector de la guia, el Pont del Clop. El lloc ens sorprèn; un totxo enorme al mig d'un congost de conglomerat amb una platgeta al davant.


Vist el panorama el Miquel i jo no podem resistir i ens n'anem de cap a l'aigua (en pilotes òbviament) mentre l'Arnau comença a fer boulder a l'altre costat del roc. Ens hi passem tota la tarda i quan ens cansem d'escalar fem unes pràctiques d'escalada artificial en bloc, una nova modalitat!

A l'hora de marxar volem baixar pel dret, pel riu, però ens queda massa gran. S'hi haurà de tornar.


Dia 6: És l'últim dia i estem tant ganduls com ahir, així que passem tot el matí recollint la casa i a la tarda tornem cap a l'Alt Urgell a fer esportiva a la paret de l'obaga negra, un racó que ja havíem visitat amb el Miquel i on vàrem encadenar un parell de vies. Prometem a l'Arnau que és un lloc guapo i que les vies es deixen fer, així que el noi es penja de lo més difícil que troba... i, tot i el cansament acumulat, se'n surt. S'hi haurà de tornar quan estem més frescos, perquè jo després no me'n vaig sortir amb un 6a...