El príncep de les maduixes

Normal, V- (110 m)

Aguja Roja, Riglos.

Los Kilos te sientan bien, V+ (135 m)

Mallo Colorado, Riglos.

Quinta Chimenea, 6b (185 m)

Frechín-Visera, Riglos.

Tres amb tres dies de pont amb sostre, piscina, dutxes i còdols, molts còdols. Arribem a la tarda i passem de llarg. Anem a Agüero a plantar la tenda. El tercer no hi ha estat mai a Riglos, només n'ha sentit a parlar. Tot i que al principi no li fa gaire gràcia no veure-ho de prop, amb el Mallos petits d'Agüero ja al·lucina cogombres. Totalment comprensible després de 15 anys en un país humit, fred, fosc i pla.

El primer dia per no cansar-nos en accés, i no sense anar a fer el típic tour pel poble, ens dirigim a l'Aguja Roja a fer la normal. Hi trobem cua, però arribem primers. La via no està gens malament, però a riglos hi ha roca bastant més bona que aquesta. Tirades no gaire díficils, amb algun còdol a controlar i Sirgas per rapelar. Via a l'ombra quan hi entrem, que no és gaire d'hora i fins passada la tarda.

 

El segon dia trobem cua, aquest cop si que davant nostre, a la via que volíem fer. L'any passat ja em va caure una pedra a sobre i vaig haver d'abandonar al mateix lloc. Si em punxen no em treuen sang i després d'unes quantes pedres, marxem a fer una altra cosa. Caminem fins al Colorado i en fem una altra per la col·lecció. D'aquestes bolts, roca boníssima, fàcil i de pur gaudi. Sense fer força. El nouvingut al·lucina amb el ràpel.

 

El tercer dia, ara sí, no me n'escapo. Em toca pujar escagarrinat tota la jornada a cada soroll que sento, ocell que veig, i evidentment, un esglai a cada pedra. Pensava que amb els metres em relaxaria, però tot just ben el contrari. Via equipadíssima, amb roca "podria estar millor, sense els bolts faria por". Generalment els cantells són generosos i fàcils de trobar. Últim llarg boníssim i espectacular.

I què dir d'això de dormir amb sostre, piscina i dutxa? Doncs que no està tan malament, però on hi hagi una bona àrea de servei, amb una brisa suau i el dringar de les fulles dels arbres, ja es poden confitar la resta!

Anoréxia, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos.

 

Ja hi tornem a ser, quinze dies després. Petita pausa que hem aprofitat per fer esportiva llarga per Montserrat. Tres dies de festa? Doncs cap a Riglos. Sortim tard i arribem cap a les onze del matí i no tenim nassos de pujar al Firé, que era el nostre objectiu. A més l'última visita ens va enganyar, avui el Sol pica de valent. Així que ens n'anem al Circo de verano a fer la via a l'ombra.

 

 

Començo jo per un llarg molt trencat. A la ressenya ja avisen, però és pitjor del que ens pensàvem. Sort que els parabolts estan molt junts, els còdols en general ballen bastant. Volíem empalmar el següent però necessito un reset, així que faig reunió i per l'Aleix. El següent llarg millora, però no és per tirar coets tampoc, potser en part perquè ja anem desconfiats per culpa del primer.

 

 

Una mica decebuts, decidim baixar i anar a fer una altra cosa. Si la resta té una roca magnifica... que hi farem! Hem anat una mica a l'aventura sense conèixer el lloc, i com és costum quan venim a Riglos, amb un grapat de cintes i amb simple. Canviem a una reunió que veiem a l'esquerra i l'Aleix s'aventura cap a la incertesa del buit. Per sort arriba a terra (o quasi).

 

 

Passem pel cotxe, fem un cafè, mengem una mica, ens posem roba d'estiu i cap a acabar la tarda la Mallo Colorado. Farem alguna veïna de la de l'altra dia per matar el dia amb cantell gros. Triem l'Anoréxia. La calor és sufocant. La via és igual que la Carla sense un parell "d'alejes rigleros". Retroequipada diu la ressenya. Roca boníssima i cantells espectaculars. Llàstima del ràpel de la "sirga" i cordino podrit de la sabina del cim.

 

Dormim i sopam al mateix lloc que l'altre cop. Aquest cop sense vent i de debò. L'endemà hem decidit anar a fer la xemeneia entre el Firé i la Visera. Ens aixequem relativament d'hora i anem a esmorzar al pàrquing i a fer ús dels lavabos públics que hi ha. Ens equipem i posem rumb cap al peu del Frechín, que són uns deu minuts. Una mica més a la dreta, entre les bardisses, veiem la xemeneia, imponent i molt grossa.

 

 

Comença l'Aleix i mentre va posant cintes em va cantant la qualitat de la roca. Superba. La sonoritat del lloc és estranya. De cop sento una pedra que ve de dalt de tot i aviso al meu company. Tots dos ens apropem a la paret. Rebota unes quantes vegades i es fa el silenci. En un tres i no res sento com em passa pel costat i.... pica com una bala contra la meva espatlla. Quin mal que fot. L'Aleix acaba d'arribar a la reunió i desmunta el llarg.

 

I aquí s'acaba el cap de setmana de tres dies. Ni sang ni res trencat però tots els músculs de l'espatlla contracturats i un gros blau de record. Hi haurem de tornar (amb espatlleres potser!?)

 

Carla, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos. 

 Oeste Clásica, V (150 m)

Mallo Cored, Riglos.

 

 

Després d'uns dies per Cavallers arrossegant-nos per les parets i una intentona frustrada al Pa de Sucre, ens n'anem cap a Riglos que és l'únic lloc on no plou aquest cap de setmana. A més a més, segur que a Riglos ningú ens tocarà els nassos per dormir tirats per terra. I quina sorpresa només arribar, pàrquings habilitats per dormir-hi (com a mínim amb aquestes cases amb rodes que ara estan de moda) i uns lavabos. Es veu que com que no són parc nacional no tenen tants fums.

 

 

Es va fent de nit i el vent comença a bufar i a bufar. Com que no coneixem gaire el lloc ni la rodalia. Amb prou feines trobem un lloc on menjar on el fogonet no s'apagui. No em vull imaginar on dormiré. I dit i fet, passem la nit amb els ulls oberts esperant que l'altre se'n cansi, ho digui en veu alta i de pet cap a Sabadell. Però ningú ho diu, perquè ens pensàvem que l'altre dormia.

 

 

De bon matí, i sense forces, ens n'anem al pàrquing. Jo no puc amb la meva ànima, però el pas constant d'escaladors forts ens motiva. Està ple de gent. La veritat és què es respira un ambient "fanàtic", com si fóssim Siurana o Margalef. Però aquí la majoria de gent, a part del clàssic grapat de cintes i la corda simple, agafen un parell de reunions i fan metres i més metres sense posar els peus a terra.

 

 

Així que per no tornar cap a casa posem rumb al Mallo Colorado. Nosaltres només hem fet vies al Frechín i segons les ressenyes això serà fàcil, que ja ens va bé. L'aproximació es fa feixuga malgrat que gairebé no en té. Per sort el Sol avui no pica. Arribats al peu del mallo, està ple de gent, així que triem una via on no hi ha ningú. I què dir al respecte? Doncs no massa cosa; és un festival de cantells boníssims i roca esplèndida, que podria no acabar mai.

 

 

És inevitable per nosaltres contraposar Riglos i Montserrat, en general i en clau de tòpic: On en un lloc posen "alejes rigleros", a l'altre posen sobrequipat. On en un lloc hi ha regulacions per ocells "solitaris", a l'altre escales entre molts ocells molt grossos. On en un lloc hi ha una desena de persones escalant a cada una de les parets més imponents, a l'altre amb sort n'hi a dues desena contant-les totes. Al final ni en el conglomerat s'assemblen.

 

 

Jo físicament no m'he arrossegat perquè tot el que he tocat era massa bo, però la meva ànima no pot més. De totes maneres, l'Aleix em convenç per fer-ne una altra. Passem pel cotxe a fer un cafè i ens dirigim cap al Mallo Cored a fer una via de diedre i xemeneia. L'hem escollida per la xemeneia. Tot un gaudi on el llarg que marca més fàcil, ens ha semblat el més díficil. A casa nostra també n'hi ha, però fan més por que aquesta.

 

Acabat el dia, ara sí, tornem cap a casa. Les vacances s'han acabat. Però no tardarem massa a tornar, però sense vent si us plau.

J.A. Sanz, 6b(220m)

Mallo Frechín, Riglos.

Sembla que després d’anys com a groupie d'El Príncep de les Maduixes tinc el plaer de formar-ne part d’una forma més literària i no només posant sobre els esquis o els peus de gat. Quina responsabilitat. Veig que Riglos serà l’encarregat de canviar la paleta de colors blancs a vermells i això m’agrada.

Em motiva profundament escalar a Riglos tot i que, com sempre, no ho demostri amb la meva acurada cerca bibliogràfica sobre el sector, la via i aquest tipus d’informacions amb les que gaudeixo tant al cotxe de camí a l’aventura. Explicat per vosaltres té molt més sentit.


És divendres i sortim al vespre amb la intenció de sopar al que s’ha convertit ja en tradició; el bar de carretera pre-Ponzano que, lluny d’oferir-nos la tranquil·litat de la última vegada, ens aporta l’energia que ens falta per arribar fins al nostre palauet. Després d’una interessant conversa amb en Lorenzo arribem al nostre refugi particular. Té tot el que ha de tenir un refugi, per definició; teranyines, brutícia, sacs i cerveses.

És dissabte, he dormit a un sac de menys 10, amb dessuadora, al mes de maig i em llevo com nova. Anem a fer la Jose Antonio Sanz, després d’una setmana de divagacions sobre quina era la millor opció pels que repetien mallo.


L’Arnau és l’encarregat de posar fil a l’agulla i iniciar la travessia. Tot i que pensàvem que hi hauria molta concurrència ens trobem prou sols a la zona, així que gaudeixo d’aquella apassionant conversa pròpia d’un assegurador nerviós. Tinc moltes ganes de provar en la meva pròpia pell els famosos “bolos” de Riglos, dels que tant he sentit a parlar.

-Si em permeteu fer l’apunt, porto des de petita veient aquesta roca taronja amb gent penjada des del cotxe i no puc esperar més a ser una de les escaladores que veurà alguna nena petita des del cotxe-


Immersa en aquesta reflexió, ja som a la primera reunió i ja hem deixat enrere el nerviosisme tonto típic que t’envaeix abans de fer una via llarga.

Seguim escalant i descobreixo els bolos. Seguim escalant i descobreixo les panxes. Seguim escalant i descobreixo que no va tant malament anar a entrenar els dimecres per agafar resistència. Segueixo escalant i descobreixo que tot i no contemplar l’opció de penjar-me, és una opció boníssima. Seguim escalant i descobreixo que ja tinc interioritzades les maniobres. Seguim escalant i descobreixo que el pati és imponent.


Seguim escalant i descobreixo que m’encanta Riglos i que no se m’acut una celebració millor pel meu desè aniversari.

És diumenge i ens llevem destrossats però satisfets. No volem perdre l’oportunitat de tornar a casa sense braços, així que decidim fer una nova via llarga a la Sierra de Guara. Aquest cop és el torn de la Peña Predicadera i tenim la intenció de passejar per la paret sense gaires esforços.

El paratge segueix sent màgic i fent l’aproximació somio que canviem els plans i anem a jeure a l’ombra d’un arbre i a refrescar-nos al riu, però ens agrada massa escalar i som insaciables, així que desestimo la idea, que per altra banda, estava clar que em seria vetada.

Altre cop amb poca companyia al nostre voltant, l’Aleix comença el primer llarg. Gaudeix com un nen i refrega l’esquena per la paret mentre m’ensenya què divertit és. Quan arriba el meu torn no em diverteixo. Passo per la xemeneia amb cara de no saber què he de fer, com si no hagués escalat mai, mentre m’indica com es fa des de dalt. –A tall d’espòiler, setmanes més tard, l’Aleix ens demostrarà de nou les seves dots amb les xemeneies tot i que flotant una mica menys.


Seguim tranquil·lament tot i que agraïm haver triat una via fàcil perquè estem cansats i tot pas que requereix força resulta una gran proesa, especialment quan assegurem des de reunions amb risc de puntades de peu a la boca per arribar al primer parabolt del llarg.

Finalment som a dalt. A dalt per segona vegada. A dalt per onzena vegada. A dalt.

Ressenyes:

Currucuclillo, 6b+ (230m)

Mallo Frechín, Riglos.

Quin moment és millor, el de posar-se les botes o el de treure-se-les? Amb les d'esquiar sempre he tingut clar que el primer, amb les d'escalar no ho tinc tant clar, suposo que pel mal de peus que suposa anar amunt (i avall) amb peus de gat.


Però el primer dia que te'ls poses ben posats, després de tants dies de treure't les d'esquiar, també té el seu punt de plaer. De fet ens costa fer el canvi de vestimenta i tot i anar amb gats sembla que encara duem l'ambaixadora de l'incomodisme al damunt; l'arva. Necessitàvem una visita fugaç a Montserrat per recordar que per tirar amunt no n'hi ha prou amb canviar de calçat.


Amb la camisa una mica més ben fargada ens n'anem a buscar metres equipats on s'hagi de tibar més de braç que de cap. Com un dejà vú, em poso els gats al mateix lloc que me'ls vaig treure l'últim dia, tot fent-la petar amb un parell d'eminències de la zona.


També com l'última vegada descartem la via triada i ens posem a la del costat. Pugem fent ziga-zagues entre panxes, gaudint dels còdols i de la brillantor de la constel·lació d'expansions que és aquest mallo. Tot i no tenir la fluïdesa de l'últim dia, anem espolsant fantasmes a cop d'A0 i inflant els braços fins a límits incoherents, com si haguéssim vingut al gimnàs.


La factura de tot plegat és ben entretinguda però ha estat la manera de tornar a fer les paus amb la vertical i de posar les coses al seu lloc. I ara que ja hi som, seguim!

Ressenya:

Irene y la Paz, 6c (200m)

Mallo Frechín, Riglos.

L'altre dia ens vam tornar a perdre. Ens va enganxar un monzó de matinada, el típic que t'envia rodolant ves a saber on, entre les celles i haca. Vam poder passar la nit arraulits i acalorats sota el sostre de Hansel i Gretel, però també sota l'atenta mirada d'un llop desorientat i amb roncs coneguts tan a cau d'orella com a l'altre costat de la paret.


De bon matí la tempesta havia passat i unes siluetes desconegudes es mostraven altives retallant el cel, sobreposant vermell al blau. El sol, el cel, el vent, la temperatura... Tot plegat no deixava més opció que la d'escollir un d'aquells gegants de pedra i buscar-li les pessigolles, com farien la resta de formigues que rondaven per allà.


Varis foren els prudents que sàviament ens empenyien a rebaixar expectatives, però som tossuts i, com ja se sap, quan un va pel món amb el Miquel sempre acaba penjant xoriços més amunt del que pretenia. No vam fer pas cap excepció, tot i que ens vam acostar a la muralla de rocs amb un parell d'opcions sota el braç.

Vam passar de llarg l'església sense contemplar més deesses que la gran roca roja i a peu de paret ens vam despullar, que la llarga aproximació ens va deixar exhausts. Varies cordades farcien la nostra opció més conservadora, només una a la del costat, però tothom ja del primer llarg en amunt. Mirava enlaire i em semblava prou assequible tot plegat de manera que em vaig deixar endur per la seducció d'una jornada de happy loveclimbing. El Miquel, en silenci, acceptava de bon grat, però veia que se li n'hi anaven els ulls, així que vaig anar a treure el cap al peu de via veí. No sé ben bé que collons hi vaig veure més enllà d'un pany roca trencadissa, fang terrós i un desplom rere l'altre, però minuts més tard començava a enfilar amunt.


El primer llarg enganyava. Res de fer el clàssic per roca dubtosa amb el colze clavat al fang, allà si es volia sortir per dalt s'havia d'apretar, el primer metre del segon llarg ens ho va deixar ben clar. Clar com que la Visera desploma molt. Clar com que teníem els voltors a tocar, la birra fent fotos a terra i un ramat de bous voladors i cridaners gaudint d'aquell últim i famós llarg que, potser, algun dia tastarem. Nosaltres fèiem la nostra, xino xano, panxa rere panxa, però molt més ràpid del que podíem imaginar.


Els crits de tothom que penjava per allà eren unànimes: "collons quins bolos!". Nosaltres cantàvem la mateixa cançó i en un delit de posar punts vermells sobre aquella codolada desplomada el Miquel li va fotre el begalot definitiu i es va embutxacar el quart llarg. Quedava poca pila i d'allà en amunt poc més de profit vam fer, has de calçar uns bons bistecs per aguantar tanta panxa! Això sí, la tècnica i el saber navegar suaument per les rampes montserratines els podríem haver deixat a casa.


Al final, un flirteig amb les nostres pròpies ombres projectades a la Visera ens feia gaudir de posar la cirereta final. Ja havíem escalat a Riglos, i déu ni do. Malgrat tot, hi haurem de tornar sense birres, oi?

Ressenya: