Conglomerat roig

per Clemàstecs 22 de set. 2020

Carla, V+ (120 m)

Mallo Colorado, Riglos. 

 Oeste Clásica, V (150 m)

Mallo Cored, Riglos.

 

 

Després d'uns dies per Cavallers arrossegant-nos per les parets i una intentona frustrada al Pa de Sucre, ens n'anem cap a Riglos que és l'únic lloc on no plou aquest cap de setmana. A més a més, segur que a Riglos ningú ens tocarà els nassos per dormir tirats per terra. I quina sorpresa només arribar, pàrquings habilitats per dormir-hi (com a mínim amb aquestes cases amb rodes que ara estan de moda) i uns lavabos. Es veu que com que no són parc nacional no tenen tants fums.

 

 

Es va fent de nit i el vent comença a bufar i a bufar. Com que no coneixem gaire el lloc ni la rodalia. Amb prou feines trobem un lloc on menjar on el fogonet no s'apagui. No em vull imaginar on dormiré. I dit i fet, passem la nit amb els ulls oberts esperant que l'altre se'n cansi, ho digui en veu alta i de pet cap a Sabadell. Però ningú ho diu, perquè ens pensàvem que l'altre dormia.

 

 

De bon matí, i sense forces, ens n'anem al pàrquing. Jo no puc amb la meva ànima, però el pas constant d'escaladors forts ens motiva. Està ple de gent. La veritat és què es respira un ambient "fanàtic", com si fóssim Siurana o Margalef. Però aquí la majoria de gent, a part del clàssic grapat de cintes i la corda simple, agafen un parell de reunions i fan metres i més metres sense posar els peus a terra.

 

 

Així que per no tornar cap a casa posem rumb al Mallo Colorado. Nosaltres només hem fet vies al Frechín i segons les ressenyes això serà fàcil, que ja ens va bé. L'aproximació es fa feixuga malgrat que gairebé no en té. Per sort el Sol avui no pica. Arribats al peu del mallo, està ple de gent, així que triem una via on no hi ha ningú. I què dir al respecte? Doncs no massa cosa; és un festival de cantells boníssims i roca esplèndida, que podria no acabar mai.

 

 

És inevitable per nosaltres contraposar Riglos i Montserrat, en general i en clau de tòpic: On en un lloc posen "alejes rigleros", a l'altre posen sobrequipat. On en un lloc hi ha regulacions per ocells "solitaris", a l'altre escales entre molts ocells molt grossos. On en un lloc hi ha una desena de persones escalant a cada una de les parets més imponents, a l'altre amb sort n'hi a dues desena contant-les totes. Al final ni en el conglomerat s'assemblen.

 

 

Jo físicament no m'he arrossegat perquè tot el que he tocat era massa bo, però la meva ànima no pot més. De totes maneres, l'Aleix em convenç per fer-ne una altra. Passem pel cotxe a fer un cafè i ens dirigim cap al Mallo Cored a fer una via de diedre i xemeneia. L'hem escollida per la xemeneia. Tot un gaudi on el llarg que marca més fàcil, ens ha semblat el més díficil. A casa nostra també n'hi ha, però fan més por que aquesta.

 

Acabat el dia, ara sí, tornem cap a casa. Les vacances s'han acabat. Però no tardarem massa a tornar, però sense vent si us plau.