Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Bola. Mostrar tots els missatges
Aresta Brucs, IV+ (60m)
La Bitlla, Montserrat.
Bon Sol i bona roca, rampes fetes expressament per ser escalades. Poden semblar totes iguals però cadascuna amaga el seu petit tresor i espero que no s'acabin mai, que ja n'hem fet unes quantes!
L'última, amb el Miquel un dia mandrós, va ser la de la Bitlla. Feia molt temps que li tenia l'ull al damunt i quan ens hi hem posat ha sortit tot tan rodat que ens ha deixat un regust agredolç a la boca. Més fàcil i menys exposada del que somiava, no deixa de ser una línia tan evident que s'havia d'escalar.
La mica de pebre li hem posat nosaltres, quan ja de baixada les cordes ens han brindat l'oportunitat de practicar tècniques verticals que, tot i que cal saber-les manegar no ve mai de gust haver de dur a la pràctica.
Ressenya:
Arestats
per Aleix
Cap de Guerrer, Montserrat.
Aresta Brucs, V (75m)
Agulla de la Carnavalada, Montserrat.
Quan un vol escalar, escala. Lluitant contra la son i la ressaca o mirant amb bona cara al mal temps s’aconsegueix sortir de casa. Que el què acabes escalant resulta ser tímid o poc ambició? Doncs no passa res, home! Tu ja hauràs passat el dia passejant, a poc a poc, per la muntanya, hauràs grimpat alguna cosa i descobert algun secret que no coneixies.
La veritat és que diumenge tot tirava enrere però no volia passar el cap de setmana sense escalar. Potser m’estava auto-castigant per la festa del divendres o potser, senzillament, no volia matar un diumenge quedant-me a casa. Sigui com sigui vaig arrossegar el Miquel cap on no calgués caminar massa ni trobar masses complicacions, cap a fer rampes.
Després, jo a ell ja me’l conec, el tio volia fer coses més difícils però no era el dia. Quan surts de casa plovent no es pot ser massa ambiciós! Total, que ens plantem al refugi d’Agulles, mirem el llibre i cap amunt. Sense cap maldecap més enllà del propi fem el primer cim, uns més directes i altres fent més ziga-zagues, com sempre, només que avui no n’he encertat ni una.
Al cim fem una becaina i decidim fer alguna altra cosa que sembli més arrecerada del vent. Triem l’agulla més encongida que veiem perquè no hi faci massa vent i amb un parell de llargs ja en tindrem prou per marxar cap a casa.
Una altra via d’anar fent: seixanta metres de deliciosa rampa (m’encanten) i una tibadeta al final per no dir que ho hem fet tot amb els palmells de la mà. El dia l’acabem com déu mana, jaient al refugi de nou i fent-la petar amb les cordades que hem estat veient tot el dia. Un parell més al sarró, sort que n’hi ha moltíssimes i no se’ns acabarà pas la feina.
Ressenyes:
Agulletes
per Aleix
La Màquina de Tren, Agulles, Montserrat.
Després d’esquiar
i guadir de l’última gran nevada res va tan bé com anar a estirar les cames. No
em costa gaire convèncer l’Arantxa (o m’ha convençut ella a mi?) d’anar a fer
una excursió+escalada per Montserrat, que per altra banda fa massa dies que no
visito.
Passejada més que
agradable, sobretot si només et trobes dues o tres persones en tot el dia, des
de Can Massana fins al refugi. Quatre nocions bàsiques per la neòfita i cap
amunt. Com que no tenim pressa i la gràcia és fer un parell de llargs muntem
reunió sobre la berruga i des d’allà un segon llarg cap al cim.
La via ni fu ni
fa però treure el cap al cim és espectacular. La situació privilegiada d’aquesta
agulla ens deixa al punt just per veure l’esplendor de Montserrat en aquesta
peculiar zona.Un plaer que ens obliga a jaure una estona i esmorzar
tranquil·lament al cim.
De baixada, per
arrodonir la jornada, remuntem canal amunt i baixem cap a la cara nord, sortint
de l’immensa muralla que ja ens crida per tornar-hi a entrar.
Ressenya:
Après-ski
per Aleix
Aresta brucs, IV+/A1e (90m)
Bola de la Partió , Montserrat.
Desfilem entre monòlits fins al nostre objectiu, que en
realitat podria ser qualsevol d’aquestes magnífiques agulles. Passem de llarg
la primera zona, bastant massificada, i ens perdem al cor de la muntanya
buscant aquella bola gegant en misteriós equilibri.
El Miquel volia trastejar una mica amb els estreps i el
primer llarg fa rampa així que la cosa està repartida abans de començar. Començo
a pujar des de baix de tot per la via que no toca i acabo fent ziga-zagues
entre ferros rovellats i merlets precaris fins que trobo els parabolts
correctes.
Abans de fer l’última excursió fins a la reunió el Miquel m’avisa
que em queda molt poca corda i li dic que es foti i que, si em quedo curt,
comenci a grimpar però per sort no fa falta. Ell sense haver de decidir per on
pujar sense veure assegurances puja ben
ràpid, sembla que ja té el cap cargolat amb l’estrep.
Decidit es llença cap a l’artificial però de seguida perd
embranzida; el primer pas sempre costa! Després el xaval se’n surt molt bé i ràpid,
resseguint la superfície de l’esfera que de seguida deixa de desplomar. A dalt
de tot ens deleix amb una sortida en lliure sobre molt bona roca i una
excursioneta final.
A mi em costa molt arrancar també però de seguida som els
dos al cim. El festival de vent decideix engrescar-se a l’hora de rapel·lar
convertint la maniobra en una petita odissea que acaba amb el Miquel rebolcant-se per la paret a metre i mig del terra, tot un espectacle.
Al tornar parem a fer un mos al refugi i descobrim que la Gemma estava un parell d’agulles
més enllà i que ens hem fet fotos els uns als altres sense saber-ho, llàstima
no haver coincidit!
Tocapilotes
per Aleix
Farà gairebé un mes que s’ha acabat l’estiu però m’atreveixo a dir que aquest no va morir fins la setmana passada, i més concretament el divendres.
Feia dies que teníem clar que divendres atacaríem la mitificada Sánchez-Martínez i la setmana de pluges no ens ho va treure del cap fins dijous al vespre, quan ens n’adonem que per moltes ganes que en tinguéssim no podríem escalar. Tot i això, matinem i ens acostem al peu del puro de diables per veure com la paret regalima per tot arreu, comprovar que fa fred i descobrir que la placa amb el nom de la via és minúscula!
Per no malaguanyar el dia decidim anar a fer pràctiques d’escalada artificial a la cadireta, on acabarem fent només un primer llarg. Practico amb tot i acabo agafant bon ritme entre burins precaris, estreps i fifi, i l’Arnau remunta darrera meu jumerejant com un gripau.
Ens estem molta estona fent petar la xerrada a l’enorme relleix de la reunió i quan el fred ens fa fora marxem cap a casa. Del cim de diables a mitja pota de la cadireta... res a afegir.
Tardor?
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat - Bola. Mostrar tots els missatges