Rampes al Sol

per Aleix 2 de juny 2020

Corredor SE, 40º PD

Pic de la Mina, Porte Puymorens.

Faig una llaçada, col·loco bé el sobrebotí, ajusto la tanca del peu i després la del turmell. Per acabar aixeco la lleva que bloca la flexió. Repeteixo tot el procés per segona vegada. Dono una petita pausa a les meves mans, dins la jaqueta de plomes. Tornem-hi. Desenganxo ara una pell i després una altra, i les col·loco curosament sota els esquís. Una última petita pausa, els dits tornen a estar encarcarats. Seguim. L'última part del procés i la més important. Jaqueta de plomes fora, paravent fora, jersei fora. L'arva, la maleïda arva, hauria d'anar a sota. Amb celeritat reposo totes les capes altre cop. Llest. Només faltaria repassar que no em deixo la malaurada pala i la malaguanyada sonda, i sobretot les llengüetes i el casc. Sense llengüetes i sense casc no sóc ningú jo. Afegeixo unes quantes punxes a la motxilla i confio que la resta d'utensilis necessaris ja estaven a dins quan he sortit de casa. Abrigat fins a les dents, ulleres a lloc, casc al cap, guants posats, esquís a l'esquena, bastons a la mà i som-hi.

No caminem gaire. Un esquí a terra i després l'altre. Punta, taló, punta, taló. Agafo aire, i sense pausa ni descans, arrossego els peus pujada amunt. No deixo de parlar, parlar, parlar i parlar, fins que la monotonia de la neu preparada s'acaba. Fora totes les capes, el Sol (d'hivern?) ens toca de ple. Ara comença la part plaent, igual de monòtona, però plaent. Ja no n'hi ha prou en arrossegar els peus, ara a més a més, s'ha de premsar lleugerament el terreny amb exactitud, per tal de no perdre l'equilibri. Seguim obrint traça amb incertesa fins que intuïm el peu del corredor. Canvi de calçat, esquís fora. És hora de fer un glop d'aigua, un petit mos i alleugerir algunes necessitats fisiològiques. Un grampó i després l'altre. Esquís posats adequadament a la motxilla, no molesten quan mires amunt, perfecte. Tot l'abric dins de la motxilla, el corredor és al Sol.

Comença suau. Aquella inclinació que es podria fer amb esquís, on el piolet no serveix de res perquè és massa curt. La neu sense arribar a ser pastosa, és humida; cap problema. El clatell comença a bramar. Més amunt, on la inclinació arribar al seu màxim (si se'n pot dir "màxim") i ja amb roca a banda i banda, es poden triar dos camins, separats per una frontera que canvia a cada minut que passa. L'orientació del terreny el fa canviant al pas de les hores. Per la banda dreta el camí enlluerna. Sol, tou i fàcil, amb algun pas puntual on s'ha de traccionar de puntes. Per la banda esquerra la penombra. Ombra, dur i fàcil, però traccionant tota l'estona. Enfilem amunt per la dreta, on a cada pas el peu s'enfonsa ben bé mig pam. Amb una celeritat constant ens plantem al coll, on topem de ple amb el concorregut i típic cim d'aquestes contrades.

La veu de la motivació vol baixar. La veu de la inexperiència no veu clara la dicotomia del terreny; la penombra guanya metres per moments al traçat diàfan. La veu, externa, de la saviesa dóna la raó a la veu de la inexperiència. Però veure és creure, diuen. Demostració minimalista, lleugera i empírica al primer gir davant dels nostres nassos. Tenim dues alternatives a seguir. Descens per la normal on el vent ha deixat pelada la muntanya o bé descens desconegut, i sàviament recomanat, seguint una cresta de cinc minuts amb una baixada al Sol. Crestegem durant vint minuts ben bons, fent una desgrimpada aquí i una altra allà, ara amb motxilla ara sense, ara de cara i ara d'esquena. Grimpar amb els esquís a l'esquena m'anul·la qualsevol gracilitat que amb uns peus de gat pugui tenir. Al final de la gimcana ens trobem la baixada promesa, neu tova i al Sol.

Totes les punxes a la motxilla. Trec les dues pells i em disposo a ajustar-me les botes. On són les llengüetes? Remeno amb desesperació tota la motxilla. On són les meves llengüetes? Doncs no hi són. Avui no he fet tot allò que he dit abans, condicionl, que s'hauria de fer i que gairebé sempre faig. Ja m'ho havia semblat que anava molt lleuger avui. M'ajusto les botes tan bé com puc, comprovo la tanca del casc i em llenço sense pensar-hi massa, baixada avall. Es confirmen les nostres sospites. Esquiar així no és esquiar. Llisco avall amb el cul massa enrere i amb una estabilitat indecent. Potser amb uns esquís lleugers de fibra i amb unes malletes la cosa canvia? No ho sabrem mai. Sort que la neu que queda fins al cotxe és amable a trams, tractada a d'altres.