per Aleix
Enforcadura del Pedraforca,
Pedraforca, Berguedà.
Dia espatarrant, entre setmana i acompanyat de dos no habituals. La sortida comença de matinada amb horari d'alpinista, però de seguida ens veiem frenats per un entrepà enorme de llonganissa i un cafè. Un cop plena la panxa arribem al destí, avui un pèl més avall que sempre, a l'àrea d'esbarjo d'abans del mirador. La preparació és lenta i feixuga i toca ajustar-ho gairebé tot.
El principi del traçat, en teoria, és recta i directa pel mig del bosc fins a la tartera. Recta no ho és i directa potser de lluny. Gimcana clàssica entre arbusts, arbres i rocs, que de mica en mica es va obrint fins que arribem al començament del pedregar. Parada tècnica per recuperar l'alè i fer un parell de glops. El Pedraforca és ple de neu i de gent. Massa gent, perquè de neu mai n'hi ha prou.
Enfilem amunt, potser pel tram més dret que farem avui amb esquís, sense pressa i amb bona lletra, alguns amb ganivetes i d'altres sense. "La neu s'enganxa aquí!", crida una esquiadora, trencant el poc silenci que ja hi havia. Nosaltres seguim amunt, que ja queda poc per arribar a la part més monòtona de la tartera. Potser és la més monòtona, però el delit de pujar per aquí imaginant-se la baixada, no té preu.
Pujant, pujant, recordo que fa tan sols quinze dies vaig pujar al cim amb vambes i màniga curta, sense trepitjar ni un bri de neu. A vegades les coses canvien molt de pressa. Tan fugaces poden ser que no podia imaginar-me, en aquell precís moment, que aquesta sortida seria una de les millors i de les últimes d'aquesta temporada. De les millors pel romanticisme i la màgia del lloc, de les últimes per desafortunats fets inevitables.
Arribats a l'enforcadura canviem esquís per grampons, no sense abans haver-los d'ajustar tots. Com que vaig passar per aquí fa quatre dies, recordo bé el camí d'estiu. Passem entre dos rocs enormes, en tendència a l'esquerra just per sota d'un petit avet. La boira se'ns empassa. Seguim recta amunt per una rampa fàcil fins a la carena i ho rematem amb un flanqueig d'ambient brutal, fins a un replà arrecerat on deixem les motxilles amb els esquís. Queden escassos metres per fer cim, que ens mengem amb avarícia.
La baixada fins a les motxilles, perfecte. Allà ja comença el periple del dia. Per acabar-ho d'adobar, d'hora no és. A una li van grans els grampons i mentre desfà el flanqueig, ara amb un vent dels que posa èpica, em fa tenir el cor a la boca a cada pas que dona. A un altre, just darrere, la fixació d'un dels esquís li va gran i no queda cap més remei que fer el flanqueig amb el taló lliure. Per sort ho arreglem sense complicacions, no sense algun renec previ. No em voldria imaginar fer tota la tartera d'aquesta manera. Quin horror i quina manera de malaguanyar el dia!
Deixant enrere aquests moments tensos i tots tres sobre els esquís, què dir que no hagi dit ja? "Encarats tartera avall, ens aturem uns instants davant de tal espectacle efímer. El Pollegó inferior impressiona més que de costum, i el superior i el Calderer romanen sota un espès núvol. Avall. Veloç, espectacular, genial, brutal, magnífic, impressionant, inoblidable, fascinant, trepidant, fugaç, insuperable, elegant i increïble. Qui ho diria que aquest pedregar podia transmetre tot això en pocs minuts (massa pocs)."
La gimcana final, el preu a pagar per aquesta magnifica i sempre meravellosa experiència. I per si pensàvem que anàvem tard, l'última sorpesa del dia ens la dona un home que pujant entre el bosc amb la pretenció de fer un Pedraforca de vespre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada