A mig camí

per Aleix 5 d’abr. 2018

Tossal dels Altars, 2.455m

Serra d'Altars, Llessui.

Vacances, curtes però vacances. Durant la setmana la senyora meteo ha ens ha fet oblidar l'objectiu inicial però res que no puguem reconduir amb una cervesa el vespre anterior. Sortim de casa de matinada, embotits com sardines dins del cotxe, direcció a mig camí d'algun lloc o altre.

A mig camí de mig camí parem a esmorzar i un parell d'hores més tard aconseguim sortir del cotxe, ja vestits d'astronautes. El dia és prou clar i aguantarà, però les nuvolades que veiem enganxades als cims veïns ens confirmen que hem fet bé de quedar-nos a mig camí.

Fins a mig camí tot bé, es puja prou ràpid pel llom fins treure el cap i saber on ets. Un telecadira sovint víctima d'instagram, una cafeteria en runes i un parell o tres d'horribles línies de pilones més. Tot plegat lleig i brut però amb un cert encant tètric.

Com sempre, volíem anar més lluny i més amunt però ja va bé quedar-se a mig camí. Resseguim la línia que porta al cim en paral·lel amb una parella de raquetistes que seran les úniques ànimes que veurem en tot el dia. A mig camí del cim algú obre la finestra i comença a haver-hi corrent d'aire. Però al cim l'enorme cornisa que es precipita cap a la Vall Fosca fa rebufar el vent de manera estranya i sorprenentment s'hi està prou bé.

Les vistes des de dalt, precioses. Al nord, les muntanyes grans atrapen una nuvolada de tempesta però a estones podem corroborar la quantitat de neu que cobreix la Pica, El Montsent, el Peguera i companyia. Al sud, la vessant ajaguda del Montsec també està emblanquinada.

A est i oest, cagallons que anem deixant la civilització, que no aprenem mai res; a una banda una estació d'esquí abandonada fa trenta anys que pel que sembla ningú pensa netejar mai. A l'altra, una línia de pilones de telecadira noves de trinca però igual de fastigoses i abandonades embrutaran per sempre més la llunyana Vall Fosca, perquè tampoc ningú netejarà mai els cagallons que algun buscador d'or ha deixat al mig de les nostres muntanyes.

Marxem que encara serem a dinar a casa i tot. Baixada amb esquís nous, hora de conèixer-nos de veritat. Als primers girs semblo una patata amb patinet però poc a poc els hi vaig prenent la mesura i quan arribem a mig camí, on la neu ha transformat una mica, gaudim tots com nens petits. Un llom ample amb mig pam de neu transformada ens deixa baixar com si fos una pista. Xalem de valent i amb un tres i no res tornem a ser al cotxe, llàstima que les baixades siguin sempre tan efímeres.

Recollim i continuem amunt, a dormir a mig camí d'on sigui que decidim esquiar l'endemà.