Segueix-nos:

Magic-Line, V+ (150m)

Gorro Frigi, Montserrat

Via del Carles, V+ (155m)

Gorro Frigi, Montserrat


Farà vuit anys de la nostra primera via a Montserrat. Va ser la via del Carles, al Frigi, on tantíssims escaladors es deuen haver iniciat. L'altre dia hi vam tornar, després d'haver escalat moltes vies, de Gorros, de Montserrat i d'arreu, en un exercici de patxanga infinita. Fem un pas enrera i ens plantem a peu de paret per compartir l’enfilada amb amics menys acostumats a pujar pedres grans que nosaltres.


L'objectiu és ben tranquil i ha de ser loveclimbing, cosa que aquí aconseguirem. Per la dreta l'Arnau s'endú les cordes de la Marta. Una mica més a l'esquerra jo li deixo el reverso a l'Artur. I és només posar les mans als primers bolos i donem el tret de sortida a la festa.


Llarg rera llarg anem “xocant les mans” a les reunions. M'agrada això de compartir la roca amb el qui descobreix la vertical. El seu punt de vista i l'anàlisi de tot plegat sempre és enriquidor. I si el company és fotògraf el punt de vista es tradueix en bones fotos.



El jiji-jaja ens acompanya fins a dalt de tot i ens podem permetre el luxe d'anar tan a poc a poc com volem, no hi ha ningú més en tot el monòlit, cosa inèdita. La mandra dels ràpels es disputa el primer lloc amb les escales de baixada i l'hamburguesa, que segueix invisible, es converteix en unes patates fregides i unes olivetes per posar la cirereta d'un primer pastís que segur que ha despertat ganes de més. 





La crema solar

Magic-Line, V+ (150m)

Gorro Frigi, Montserrat

Via del Carles, V+ (155m)

Gorro Frigi, Montserrat


Farà vuit anys de la nostra primera via a Montserrat. Va ser la via del Carles, al Frigi, on tantíssims escaladors es deuen haver iniciat. L'altre dia hi vam tornar, després d'haver escalat moltes vies, de Gorros, de Montserrat i d'arreu, en un exercici de patxanga infinita. Fem un pas enrera i ens plantem a peu de paret per compartir l’enfilada amb amics menys acostumats a pujar pedres grans que nosaltres.


L'objectiu és ben tranquil i ha de ser loveclimbing, cosa que aquí aconseguirem. Per la dreta l'Arnau s'endú les cordes de la Marta. Una mica més a l'esquerra jo li deixo el reverso a l'Artur. I és només posar les mans als primers bolos i donem el tret de sortida a la festa.


Llarg rera llarg anem “xocant les mans” a les reunions. M'agrada això de compartir la roca amb el qui descobreix la vertical. El seu punt de vista i l'anàlisi de tot plegat sempre és enriquidor. I si el company és fotògraf el punt de vista es tradueix en bones fotos.



El jiji-jaja ens acompanya fins a dalt de tot i ens podem permetre el luxe d'anar tan a poc a poc com volem, no hi ha ningú més en tot el monòlit, cosa inèdita. La mandra dels ràpels es disputa el primer lloc amb les escales de baixada i l'hamburguesa, que segueix invisible, es converteix en unes patates fregides i unes olivetes per posar la cirereta d'un primer pastís que segur que ha despertat ganes de més. 





1 comentari: