Segueix-nos:

Cerdà Pokorski, 6a/Ae (150m)

La Prenyada, Montserrat.



La tortura de la calor que fa avui no pot acabar d'altra manera que en una festa de bogeria i al·lucinacions. La pujada, costeruda i xafogosa, encara que ombrivola, fa deshidratar al més begut d'entre els borratxos i la insolació al sortir del bosc acaba amb les ànimes de la resta. Arribats a aquest punt un només pot deixar-se endur per la situació i perdre el cap amb l'esperança de retrobar-lo, en remull, al cap d'unes quantes hores.

El bosc a poc a poc va prenent vida. El que normalment són alzines i muntanyes avui es converteixen en gegants vius que fan feredat. Correm com nens petits a abraçar-nos a la cama de la mare cercant protecció de dues bèsties que espanten però que en realitat encara no ens han vist; un mamut gegant i el fantasma d'un antic faraó que es fan la guitza mútuament.


La mare sembla que espera un altre fill però ens hi aferrem sense recels com a única opció de refugi. En un obrir i tancar d'ulls l'escenari surrealista canvia, els gegants desapareixen i les alzines es converteixen en esculls de corall. Nadem despreocupats entre peixos de mil formes i colors, jugant amb ells en una espècie de persecució serpentejant entre plantes submarines.

Entre bombolles se senten veus. No sabem d'on venen i ens veiem obligats a emergir per saber que està passant. Dos surfistes, a la nostra esquerra, juguen a cavalcar una preciosa i perfecta onada i ens fan una enveja terrible. El somni de l'aigua s'ha esvaït, ha quedat tan avall que l'oblidem, els surfistes desapareixen, la mare no ens fa cas i les bèsties del darrera són ara més grans que abans. Ara sí que no hi ha dubte que ens estan mirant. Han deixat estar les seves trifulgues i claven la mirada en la nostra paranoia.


Esgarrifats intentem fugir, però cap a on va un per fugir d’unes pors que només són dins del propi cap? Doncs cap amunt, evidentment. Esmolem les armes i fugim pel camí aparentment mes senzill, un camí evident i vigilat per cavallers d'armadura rovellada que a voltes ens ajuden a seguir la senda correcta però sovint ens fan esgarrifar els ossos i córrer, córrer cap amunt.

Que ha passat? Un pestanyeig i som diminuts. Txof. Som nàufrags, encongits a l'espatlla de la mare. Els monstres ja no són més que aletes de tauró traçant cercles enmig de l'oceà i els hi hem deixat de fer cas per jugar amb les arracades de la geganta. Penjolls preciosos que dobleguem amb la realitat i convertim en escales automàtiques que duen a dalt de tot de la única palmera d'aquesta illa deserta.

Aquí l'aire, les vistes, un glop i un mos ens donen les forces necessàries per fugir d'aquest somni i tornar a la realitat. L'elefant, adormit, fa gala de les línies que ja li hem resseguit mestres l'escot de la mòmia acapara mirades. Per sota, la panxa de la prenyada i del bisbe semblen torrar-se al sol mentre una corrua de formiguetes es segueixen l'una a l'altra a l'ombra de les gorres.

Hora de marxar, de deixar la bogeria enrere, entrar al bosc i sortir-ne a la recerca de la cordura que sembla estar fent un bany aliena a tot el que ha passat. Dolça bogeria. 

Ressenya:


Montserrat - Llegenda Montserrat - Sant Benet

Hola Lola pío pío

Cerdà Pokorski, 6a/Ae (150m)

La Prenyada, Montserrat.



La tortura de la calor que fa avui no pot acabar d'altra manera que en una festa de bogeria i al·lucinacions. La pujada, costeruda i xafogosa, encara que ombrivola, fa deshidratar al més begut d'entre els borratxos i la insolació al sortir del bosc acaba amb les ànimes de la resta. Arribats a aquest punt un només pot deixar-se endur per la situació i perdre el cap amb l'esperança de retrobar-lo, en remull, al cap d'unes quantes hores.

El bosc a poc a poc va prenent vida. El que normalment són alzines i muntanyes avui es converteixen en gegants vius que fan feredat. Correm com nens petits a abraçar-nos a la cama de la mare cercant protecció de dues bèsties que espanten però que en realitat encara no ens han vist; un mamut gegant i el fantasma d'un antic faraó que es fan la guitza mútuament.


La mare sembla que espera un altre fill però ens hi aferrem sense recels com a única opció de refugi. En un obrir i tancar d'ulls l'escenari surrealista canvia, els gegants desapareixen i les alzines es converteixen en esculls de corall. Nadem despreocupats entre peixos de mil formes i colors, jugant amb ells en una espècie de persecució serpentejant entre plantes submarines.

Entre bombolles se senten veus. No sabem d'on venen i ens veiem obligats a emergir per saber que està passant. Dos surfistes, a la nostra esquerra, juguen a cavalcar una preciosa i perfecta onada i ens fan una enveja terrible. El somni de l'aigua s'ha esvaït, ha quedat tan avall que l'oblidem, els surfistes desapareixen, la mare no ens fa cas i les bèsties del darrera són ara més grans que abans. Ara sí que no hi ha dubte que ens estan mirant. Han deixat estar les seves trifulgues i claven la mirada en la nostra paranoia.


Esgarrifats intentem fugir, però cap a on va un per fugir d’unes pors que només són dins del propi cap? Doncs cap amunt, evidentment. Esmolem les armes i fugim pel camí aparentment mes senzill, un camí evident i vigilat per cavallers d'armadura rovellada que a voltes ens ajuden a seguir la senda correcta però sovint ens fan esgarrifar els ossos i córrer, córrer cap amunt.

Que ha passat? Un pestanyeig i som diminuts. Txof. Som nàufrags, encongits a l'espatlla de la mare. Els monstres ja no són més que aletes de tauró traçant cercles enmig de l'oceà i els hi hem deixat de fer cas per jugar amb les arracades de la geganta. Penjolls preciosos que dobleguem amb la realitat i convertim en escales automàtiques que duen a dalt de tot de la única palmera d'aquesta illa deserta.

Aquí l'aire, les vistes, un glop i un mos ens donen les forces necessàries per fugir d'aquest somni i tornar a la realitat. L'elefant, adormit, fa gala de les línies que ja li hem resseguit mestres l'escot de la mòmia acapara mirades. Per sota, la panxa de la prenyada i del bisbe semblen torrar-se al sol mentre una corrua de formiguetes es segueixen l'una a l'altra a l'ombra de les gorres.

Hora de marxar, de deixar la bogeria enrere, entrar al bosc i sortir-ne a la recerca de la cordura que sembla estar fent un bany aliena a tot el que ha passat. Dolça bogeria. 

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada