Segueix-nos:

Normal al Canigó (2.786 m)

Massís del Canigó.


Fa un parell d'hores que camino amb una motxilla que sembla que vulgui explotar d'un moment a l'altre. El seu pes no excedeix el d'altres vegades però és suficient per notar com les cuixes i l'esquena fan un esforç que no estan acostumades a fer. Camino tranquil, admirant el bell paisatge blanc, tot esperant arribar a les quatre parets que em serviran de jaç aquesta nit.

Sovint em pregunto quina és l'essència del que faig. El romanticisme que desprèn el que m'envolta avui em fa veure les coses d'una manera diferent a la d'altres cops. Avui no puc entendre aquesta essència com un simple "plaer del gest", com una senzilla "dansa vertical".


Amb el temps he après a gaudir de totes i cada una de les coses del que estic fent avui. L'aproximació és una mena de procés mental i físic que em permet integrar-me virtualment amb l'entorn. El bivac es converteix en una reflexió i una meditació de l'endemà, una lluita contra les pors que la foscor i el fred de la nit m'han dut al cap.

Sento de lluny el despertador. Encara és fosc i toca sortir de la comoditat del sac. Em vesteixo minuciosament, prestant atenció a cada peça de roba que em poso. L'esmorzar en aquests moments acostuma a no baixar fàcilment, potser pels nervis, potser pel fred, qui ho sap. Encara és fosc quan començo a caminar.


Pas rera pas, torno a preguntar-me quina és l'essència del que faig. El silenci que desprèn el que m'envolta avui també em fa veure les coses d'una manera diferent a la d'altres cops. Avui tampoc puc entendre aquesta essència com un simple "cim", com una senzilla "cresta".

Amb el temps també he après a gaudir de totes i cada una de les coses que l'entorn em regala. El vent, el Sol, les roques afilades que juguen amb el cel, i avui, una presència especial. Roman al fons, vigilant tots els passos que faig, i em consola per haver renunciat a les meves intencions.


Sóc al cim. El cel és net i clar, la temperatura freda i el vent ens vol fer fora. Cap a un costat és veu el mar, cap a l'altre tot Catalunya. La llegenda diu que aquí va néixer i renéixer el que parlo, el què sóc. Jo no ho sé, però el lloc n'està a l'alçada. Potser és una coincidència, però a més a més, avui és el solstici d'hivern.

Ha sigut un dia llarg i encara haig de fer un llarg camí cap el cotxe. El Sol s'està ponent i encara no he trobat la resposta. Quina és l'essència del què faig?


Alpinisme Massís del Canigó

Fresques són i regalades

Normal al Canigó (2.786 m)

Massís del Canigó.


Fa un parell d'hores que camino amb una motxilla que sembla que vulgui explotar d'un moment a l'altre. El seu pes no excedeix el d'altres vegades però és suficient per notar com les cuixes i l'esquena fan un esforç que no estan acostumades a fer. Camino tranquil, admirant el bell paisatge blanc, tot esperant arribar a les quatre parets que em serviran de jaç aquesta nit.

Sovint em pregunto quina és l'essència del que faig. El romanticisme que desprèn el que m'envolta avui em fa veure les coses d'una manera diferent a la d'altres cops. Avui no puc entendre aquesta essència com un simple "plaer del gest", com una senzilla "dansa vertical".


Amb el temps he après a gaudir de totes i cada una de les coses del que estic fent avui. L'aproximació és una mena de procés mental i físic que em permet integrar-me virtualment amb l'entorn. El bivac es converteix en una reflexió i una meditació de l'endemà, una lluita contra les pors que la foscor i el fred de la nit m'han dut al cap.

Sento de lluny el despertador. Encara és fosc i toca sortir de la comoditat del sac. Em vesteixo minuciosament, prestant atenció a cada peça de roba que em poso. L'esmorzar en aquests moments acostuma a no baixar fàcilment, potser pels nervis, potser pel fred, qui ho sap. Encara és fosc quan començo a caminar.


Pas rera pas, torno a preguntar-me quina és l'essència del que faig. El silenci que desprèn el que m'envolta avui també em fa veure les coses d'una manera diferent a la d'altres cops. Avui tampoc puc entendre aquesta essència com un simple "cim", com una senzilla "cresta".

Amb el temps també he après a gaudir de totes i cada una de les coses que l'entorn em regala. El vent, el Sol, les roques afilades que juguen amb el cel, i avui, una presència especial. Roman al fons, vigilant tots els passos que faig, i em consola per haver renunciat a les meves intencions.


Sóc al cim. El cel és net i clar, la temperatura freda i el vent ens vol fer fora. Cap a un costat és veu el mar, cap a l'altre tot Catalunya. La llegenda diu que aquí va néixer i renéixer el que parlo, el què sóc. Jo no ho sé, però el lloc n'està a l'alçada. Potser és una coincidència, però a més a més, avui és el solstici d'hivern.

Ha sigut un dia llarg i encara haig de fer un llarg camí cap el cotxe. El Sol s'està ponent i encara no he trobat la resposta. Quina és l'essència del què faig?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada