Jocs (Vacances alpines III)

per Aleix 1 de set. 2014

Travessée Nord-Sud, IV+ (350m)

Arêtes de la Bruyère, Cerces.

Ens hi llencem. Portem una estona esperant aviam si les quatre volves que cauen van a més o si s’obre el teló i surt el cel blau. Som uns quants els que esperem, esmorzant o cagant segons convingui, mentre d’altres ja acaben la feina o encara estan acabant de pujar fins a peu de via.

La veritat és que tothom espera que algú altre faci el primer pas i tan bon punt generem una mica de moviment tothom es posa en marxa. Com un estol d’ocells ens intentem fer la menor nosa possible els uns als altres i s’estableixen uns rols no escrits; tothom segueix als catalans, debem fer cara de saber on anem però no en tenim ni idea!

No sabem on anem i encara menys com anar-hi. Per molt escaladors que siguem aquí no s’hi ha d’escalar. Això no ho sabíem i anem fent llargs fins que ens fotem pel camí més complicat (el més bonic de la via també) i ens avança tothom.

Per la seva banda la meteorologia ens respecta i la brisa juga a fer vessar la boira del llac pels dos costats de la cresta. La boira, el cel blau amagat, el verd dels prats i sobretot les enormes masses de calcari ens envolten d’unes tonalitats de color difícils de reproduir en fotografies.

Però no anem bé o almenys no com cal anar per aquí. Toca canviar la mentalitat, desar una corda a la motxilla i deixar-se estar de manies. Ens lliguem un a cada punta de la corda i tal com el Miquel va llaçant gendarmes jo els vaig treient. No ho havíem practicat mai però de seguida som un tren de vapor que funciona a la perfecció, amb embranzida, imparable.

La màquina, a davant, carregada de carbó avança més o menys ràpid segons el camí ho requereixi, cremant els abundants quilos de carbó que carrega. Darrera seu, intentant no tensar mai massa la maquinària, un sol vagó va recollint el carbó cremat seguint el ritme establert.

Anem ràpid i amb pas ferm, decidits i sense pensar-nos-ho gens. Segueixo el Miquel tal com ell em podria estar seguint a mi, sense mirar ni els friends que trec ni si aquella pedra llaçada es mou o no. Sé que no fallaré i, més important encara, sé que ell tampoc ho farà. Però a més a més sé que ell sap que no fallarà i que no el fallaré i això ens permet anar completament relaxats i ni ens plantegem que passaria si algú, de sobte, tensés la corda.

La confiança és felicitat i la felicitat ho converteix tot en un joc de nens. Uns nens que juguen dins de castells de pedra o que dansen amb els gegants. Nens que es persegueixen i s’entortolliguen amb tot el que troben, que salten a corda, que juguen a cuit i amagar o que toquen els timbres que van trobant. Nens sense por de treure el cap pel precipici i mirar avall. Nens que juguen amb marmotes, cabres i sargantanes, que esquitxen amb els peus al riu, nens feliços celebrant una gran festa. 

Nens petits en un parc d’atraccions infinit.

Ressenya: