Segueix-nos:

Rive Droite, 6a (110m)

Saut de la Pucelle, Les Fréaux (La Grave).


Tres o quatre dies de pluja són la nostra comitiva de benvinguda als Alps i cansats de passar fred fugim de La Bérarde cap als prats verds i solejats de l’altre costat de la Meije. Aquí sí que trobem el Sol i el blau del cel queda separat del verd dels prats per la massa de gel que penja dels cims.

En aquesta realitat paral·lela busquem algún racó on torrar-nos al Sol com sargantanes i de seguida dono pel sac per convèncer als meus companys d’anar a escalar al costat d’alguna de les múltiples cascades de la zona.


La idea aparentment atractiva deixa de ser-ho pels dos pobres que es queden a terra al primer llarg, on més esquitxa l’aigua. A la primera reunió, en canvi, només arriba alguna brisa humida de tan en tant i l’única pega que del salt d’aigua és el soroll. Tot i això, és un plaer mirar enrera i veure l’arc de Sant Martí sobre l’aigua i les infinites cordades que fan equilibris per l’aresta de l’altre costat del riu.

L’altre element del dia és la roca. Discreta en general ens reserva una sorpresa al quart llarg; superat el petit sostre apareix un camp de cristalls de quars. Petits i grans, primer en peces grosses i cap amunt en trossos petits dignes d’alguna col·lecció de minerals que fan dubtar de la seva resistència. No se sap ben bé què aguantarà i què no i els peus de gat no saben on posar-se però paga la pena levitar per sobre d'aquest capritx geològic.

Roca i aigua sota l’atenta vigilància dels gegants glaçats. Ja hem escalat, el temps ens acompanyarà uns quants dies i de ganes no ens en falten. Ha començat la particular festa d’aquest estiu.


Ressenya:


Alps

El salt de l'aigua (Vacances alpines II)

Rive Droite, 6a (110m)

Saut de la Pucelle, Les Fréaux (La Grave).


Tres o quatre dies de pluja són la nostra comitiva de benvinguda als Alps i cansats de passar fred fugim de La Bérarde cap als prats verds i solejats de l’altre costat de la Meije. Aquí sí que trobem el Sol i el blau del cel queda separat del verd dels prats per la massa de gel que penja dels cims.

En aquesta realitat paral·lela busquem algún racó on torrar-nos al Sol com sargantanes i de seguida dono pel sac per convèncer als meus companys d’anar a escalar al costat d’alguna de les múltiples cascades de la zona.


La idea aparentment atractiva deixa de ser-ho pels dos pobres que es queden a terra al primer llarg, on més esquitxa l’aigua. A la primera reunió, en canvi, només arriba alguna brisa humida de tan en tant i l’única pega que del salt d’aigua és el soroll. Tot i això, és un plaer mirar enrera i veure l’arc de Sant Martí sobre l’aigua i les infinites cordades que fan equilibris per l’aresta de l’altre costat del riu.

L’altre element del dia és la roca. Discreta en general ens reserva una sorpresa al quart llarg; superat el petit sostre apareix un camp de cristalls de quars. Petits i grans, primer en peces grosses i cap amunt en trossos petits dignes d’alguna col·lecció de minerals que fan dubtar de la seva resistència. No se sap ben bé què aguantarà i què no i els peus de gat no saben on posar-se però paga la pena levitar per sobre d'aquest capritx geològic.

Roca i aigua sota l’atenta vigilància dels gegants glaçats. Ja hem escalat, el temps ens acompanyarà uns quants dies i de ganes no ens en falten. Ha començat la particular festa d’aquest estiu.


Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada