Segueix-nos:

GEDE, 6a+/Ae(165m)

L’Elefant, Sant Benet, Montserrat.


Hi ha llocs on s’ha de pujar, perquè sí, pel lloc on es troben, la forma que tenen o la història que els acompanya i Montserrat n’està ple d’indrets d’aquests. Per altra banda hi ha llocs per on s’ha de pujar, perquè sí, perquè ho demanen a crits, línies imaginaries que demanen ser resseguides gaudint de la seva lògica.

Els emblemàtics gegants de Sant Benet ens n’ofereixen unes quantes que anem tatxant, a poc a poc, a mesura que ens considerem capacitats per fer-ho i després de la Prenyada (abans de la Mòmia) li vaig clavar l’ull a l’Elefant. Les últimes expedicions amb regust clàssic per Agulles m’havien donat ganes d’enfilar objectius més ambiciosos i m’ho vaig fer venir bé, molt bé.


La rampa del principi ens divorcia del Jordi i el Christian i ens aboca a la fissura/diedre que toca resseguir. No cal ressenya. No calen explicacions ni descripció. Resseguir el diedre fins on es debilita, esquivar el desplom i tornar a cosir la cicatriu fins gairebé el mateix cim.

L’escalada en aquests indrets s’esdevé quelcom místic. Des de la tercera reunió observo l’Arnau desmuntant el llarg, que ha sigut una tirada emblemàtica. No se’n pot destacar ni la roca, ni l’equipament, ni el tipus d’escalada però és una tirada de les que et deixen satisfet i somric orgullós.


La mòmia de teló de fons i un abisme que ens xucla des del mateix monestir són companys nostres des dels primers metres i re-apareixen majestuosos amb el flanqueig de mitja via. És una sortida al buit on comença un nou viatge pel millor rocam del món, ara sí.

El bosc penjat ens obliga a respirar i somriure, ens deixa descansar recollits a l’ombra. Des de Sant Benet ja ens posen pressa o sigui que ni aigua, ni menjar, ni tonteries. Cap amunt que ens reserven l’última joia.
A la mateixa alzina neix l’últim tall, preciós. L’inici desplomat em fa sortir de nou a l’abisme però ara enlloc de xuclar-me avall m’empeny amunt. Pujo pel diedre, m’asseguro a la fissura i faig excursions per la placa de l’esquerra, gaudint del moment a més no poder. M’encanta escalar.


El cim avui no té més premi que ser el punt i final, punt culminant d’una línia que podria dibuixar-se fins l’infinit però a la que se li ha acabat el paper. Avui el premi ha estat l’escalada en sí, el moment, ni l’abans ni el després. Moments que guardarem per sempre més.


Ressenya:
Montserrat - Llegenda Montserrat - Sant Benet

Llegir les línies

GEDE, 6a+/Ae(165m)

L’Elefant, Sant Benet, Montserrat.


Hi ha llocs on s’ha de pujar, perquè sí, pel lloc on es troben, la forma que tenen o la història que els acompanya i Montserrat n’està ple d’indrets d’aquests. Per altra banda hi ha llocs per on s’ha de pujar, perquè sí, perquè ho demanen a crits, línies imaginaries que demanen ser resseguides gaudint de la seva lògica.

Els emblemàtics gegants de Sant Benet ens n’ofereixen unes quantes que anem tatxant, a poc a poc, a mesura que ens considerem capacitats per fer-ho i després de la Prenyada (abans de la Mòmia) li vaig clavar l’ull a l’Elefant. Les últimes expedicions amb regust clàssic per Agulles m’havien donat ganes d’enfilar objectius més ambiciosos i m’ho vaig fer venir bé, molt bé.


La rampa del principi ens divorcia del Jordi i el Christian i ens aboca a la fissura/diedre que toca resseguir. No cal ressenya. No calen explicacions ni descripció. Resseguir el diedre fins on es debilita, esquivar el desplom i tornar a cosir la cicatriu fins gairebé el mateix cim.

L’escalada en aquests indrets s’esdevé quelcom místic. Des de la tercera reunió observo l’Arnau desmuntant el llarg, que ha sigut una tirada emblemàtica. No se’n pot destacar ni la roca, ni l’equipament, ni el tipus d’escalada però és una tirada de les que et deixen satisfet i somric orgullós.


La mòmia de teló de fons i un abisme que ens xucla des del mateix monestir són companys nostres des dels primers metres i re-apareixen majestuosos amb el flanqueig de mitja via. És una sortida al buit on comença un nou viatge pel millor rocam del món, ara sí.

El bosc penjat ens obliga a respirar i somriure, ens deixa descansar recollits a l’ombra. Des de Sant Benet ja ens posen pressa o sigui que ni aigua, ni menjar, ni tonteries. Cap amunt que ens reserven l’última joia.
A la mateixa alzina neix l’últim tall, preciós. L’inici desplomat em fa sortir de nou a l’abisme però ara enlloc de xuclar-me avall m’empeny amunt. Pujo pel diedre, m’asseguro a la fissura i faig excursions per la placa de l’esquerra, gaudint del moment a més no poder. M’encanta escalar.


El cim avui no té més premi que ser el punt i final, punt culminant d’una línia que podria dibuixar-se fins l’infinit però a la que se li ha acabat el paper. Avui el premi ha estat l’escalada en sí, el moment, ni l’abans ni el després. Moments que guardarem per sempre més.


Ressenya:

1 comentari: