Una de clàssica

per Clemàstecs 29 d’oct. 2013

Anglada-Guillamon, V (325m fins la feixa)

Paret de les Bagasses, Terradets.

Jo no ho recordo, però de petit de ben segur que havia passat alguna vegada pel congost de Terradets, sense ni tan sols mirar a banda i banda de la carretera. Ara fa uns quants anys, era el 1959, dos escaladors obrien la primera via a la paret de les Bagasses (primera al Montsec).

Avui és el dia que canvien l'hora, i tot i aixecar-nos a la mateixa hora que els últims dies, el rellotge no diu el mateix. Ens acompanya en Lluís. L'estona de viatge passa de pressa entre converses i anècdotes. L'entrada al congost és imponent i els 500 metres de paret encara no deixen veure el sol.

L'aproximació a peu de via és una de les més ràpides que he fet. Des d'aquí me n'adono que el tros del jardí, després del primer llarg, serà tot un safari. Al final resulta que tan sols els quatre últims llargs són d'escalada vertical, la resta són llargs de rostoll que tot i aquesta propietat resultant prou elegants i agradables.

Així doncs, jo faig un dels primers llargs a destacar, una tirada que em posa a lloc després de masses mesos de no posar les meves pròpies assegurances. No és difícil i el gaudeixo una bona estona. La primera meitat és ràpida. La segona meitat, fins que no trobo un clau podrit que no es veu de lluny, l'acaricio amb respecte.

El següent també el faig jo. És una fissura curta i neta fins a la falsa feixa. Al bell mig hi ha una sabina però està podrida. Poso uns "friends" potents i els remato amb una sabina ben ferma a la sortida i em planto a la falsa feixa.

La roca en aquest punt es torna vermellosa i trencada. N'Aleix s'ho mira amb respecte i concentrat. La dificultat tècnica no és difícil però entre la roca trencadissa i rentada, les peces de museu que resten al llarg des de fa anys i el buit, el fan tota una aventura que s'acaba en una reunió penjada amb molt de patí.

Les vistes són precioses. Veiem un parabolt fulminat a cops de martell i res més. N'Aleix encara el llarg amb un nus a la gola, vibra a cada pas i sembla que el buit se'l vulgui empassar. Jo i en Lluís restem en silenci fins que veiem que supera la placa i les seves mans s'endinsen en un generós forat esculpit pel vent i l'aigua. Posa un friend i acaba el llarg sense cap més problema.

No és tard i queda temps, però intuïm que baixarem de nit i no en tenim ganes ja que no coneixem el camí de baixada. Em sigut massa lents als llargs de rostoll tot i que eren fàcils. Ho deixem a la feixa.

Una via clàssica i elegant, sense gaires assegurances fixes, i d'aquestes poques d'expansió. És admirable que algú obrís la via a l'any 59, quan la paraula escalada encara no existia.

No em vaig precipitar, el plaer continua augmentat...

Ressenya: