per Aleix
Cap del Ras, Àger.
Escalar a
Àger sempre serà quelcom especial,
sempre serà anar allà on aquell dia va passar allò; va ser així fa un parell d’anys
amb en Jordi i ahir em vaig tornar a sentir igual. Puc comptar amb els dits de
la mà les vegades que he rascat aquestes i malgrat tot n’he de dir meravelles.
Ahir anàvem a donar la talla, a patir, a cansar-nos exprimint el millor de nosaltres resseguint línies imaginàries pocs metres a l’esquerra de la primera visita. Mateix bon dia, mateixa aproximació, mateix descens... però ahir no ens vam deixar ni cintes ni cordes, ejhem ejhem...
Ens va costar
arrancar, a mi perquè se’m van inflar els braços en un tres i no res i a
l’Arnau perquè es va posar on no li demanàven i va haver de rectificar, però de
seguida estàvem gaudint de valent, amb el cap ben serè, funcionàvem a la
perfecció. Tant va ser així que els companys que hi havia a la Tope Clàssic (us
vam fer fotos!) ens van haver de cridar l’atenció per què no els esquitxéssim
de tant plaer!
Pura delícia,
somriures constantment. Érem on volíem ser.
La segona meitat
de la via, força anguniosa, fou el peatge a pagar per poder esmorzar (a les
cinc de la tarda) amb vistes al Pallars i als Pirineus. Hi ha coses en aquesta vida que no tenen preu
i que no canviaria per res del món. D’altres, en canvi, són més materials i sí
que s’han de pagar, així que abans d’arribar al cotxe ens tocà passar de nou
per peu de via a recuperar-les...
Dos de dos, la
tardor ja ha arribat!
Ressenya:
 Cap del Ras, Àger. Escalar a Àger sempre serà quelcom especial, sempre serà anar allà on aquell dia va passa...&p[url]=https://elprincepdelesmaduixes.blogspot.com/2013/10/alguna-cosa-mes.html&p[images][0]=https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSYDWQCPYevg1N_a4tgfEoewDtmehm37lV_tOdSbZYGUMAD2vGB6NVyfwx5pR5DtRcXKbZM1yZasB96Wp8XPvepoRG-w1_Vr2rkrc-FWLRxbiD_H0n-hMaDeVYrNSy0_mt7kmFGq_JJ5aC/s640/CIMG8272a.jpg){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada