Hivern

per Clemàstecs 20 de febr. 2012

Ressalt ? 80º, 3 (20m)

Pedraforca, Berguedà.

Després de molt de temps surto de casa ben d'hora amb un somriure al rostre. Marxo a escalar al Pedraforca aprofitant aquesta onada d'aire siberià. L'any passat no vaig poder estrenar amb dignitat els meus piolets, com a mínim en gel. Aquest any semblava perdut, però ha fet fred aquests últims dies. És curiós com sense haver-hi ni gota de neu hi ha les cascades formades, en canvi l'any passat i havia un tou de neu i les cascades eren força regulars.

Tot i fer temps que no feia «força» per culpa de la lesió, altre cop a l'espatlla (per sort ara sé que no és el tendó), em sento prou en forma gràcies als exercicis de recuperació/entrenament que he estat fent incansablement per no avorrir-me. L'últim dia que em calçava uns peus de gat també va ser al Pedraforca a mitjans d'agost. Potser són coincidències...

Doncs això, torno a ser aquí. Dins d'un cotxe, amb la son a sobre i amb tot el material a darrera. Passo a buscar n'Aleix. Avui vindrà el nostre benvolgut amic Raimon. Creiem que això li agradarà més que l'escalada en roca.

Arribem fins on es pot arribar amb el cotxe i veiem que tot i ser divendres hi ha molta gent... potser massa! Ens preparem amb calma i comencem a remuntar pista amunt. Com que veiem que la gent tira cap a la del Verdet, nosaltres trenquem a mà dreta al primer trencall. La cascada a la que ens dirigim, ja l'havíem vist l'any passat però no estava en condicions. Aquest any si.

Remuntem un parell de ressalts fins arribar al peu de la cascada. No veig res, vaig amb ulleres (aviam si m'operen d'una vegada...), queden els vidres glaçats fins que no agafen temperatura. Pateixo per en Raimon, però tot i que el seu estil no és gaire fi, se'n surt prou bé. No hi puc fer més, prou m'ha costat deixar de patir pel meu company de sempre... Amb n'Aleix muntem una reunió amb els meus piolets, es penja el nous claus que em van portar els Reis i comença enfilar amb el culet ben petit. Tot i així, després d'una estona arriba a dalt de tot. Se n'ha sortit prou bé.

Els claus van molt bé i amb els quatre que tenim n'hi ha de sobres per fer cascades d'aquesta envergadura. Jo i en Raimon pujarem de segons. Primer ho faig jo i recordo sensacions de l'any passat, no ho faig gaire bé. Després puja en Raimon i tot i que altre cop no és massa fi aconsegueix arribar a dalt de tot. Fem una segona ronda, n'Aleix torna a obrir, aquest cop molt més bé i sense tanta por. Jo pujo al darrera molt millor però amb una caiguda per culpa de «ganxejar» un forat. En Raimon millora el seu estil.

En Rufus i dos escaladors més ens acompanyen una estona. De sobte arriben dos Professional-Climbers que tenen pressa i ens avancen a la velocitat del llamp. Jo m'ho miro pensant: «Espero que no caiguin, no sigui que m'esquitxin.»

Ens quedem sols i ja és tard, em fa gràcia pujar per un lloc que és veu verge. Gaudeixo com fa temps que no ho he fet, des de la meva perspectiva escalo harmònicament i amb un somriure. No recordo l'última vegada que em vaig sentir així. Suposo que les coses s'estan posant a lloc... o potser simplement era per agafar forces per la «tempesta».

Puja en Raimon amb altre cop i aquesta vegada ho fa molt bé (tot i que si pica una mica més fort, potser fa caure la cascada i tot). Finalment n'Aleix vol tornar a obrir i ho fa, aquest cop està cansat però. Quan arriba a dalt baixem fent un ràpel, per estalviar-nos desgrimpar els ressalts, i n'hi ensenyem al nou company. Un cop arribats al cotxe endrecem el material.Fa força fred. Toca tornar cap a casa.

Un bon dia. El principi d'una nova era? Espero que si... Et dono les gràcies Muntanya, per tot.