Visita a la Moreneta

per Aleix 14 de juny 2011

Punsola-Reniu, V+/A0 (240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.

Una primavera castrada, una temporada d'esportiva massa llarga, gairebé un mes seguit de pluges i un cap de setmana desaprofitat poden fer embogir qualsevol. I què millor que aprofitar una decisió espontània i poc raonada per solucionar-ho tot plegat? Dilluns parlo amb el Pau i queda tot decidit, dimarts toca visitar la Moreneta, que ell encara no la coneix.

Aquesta via, com a històrica entre nosaltres, s'ha convertit en una espècie de ritual; El Jordi va dur-hi l'Arnau, després l'Arnau va tornar-hi amb mi i jo havia d'anar-hi amb algú altre i no he pogut esperar el setembre. Ara al Pau li tocarà tornar-hi amb algú altre i obrir ell l'últim llarg!

El dia ha estat genial i ens ha permès gaudir del Cavall Bernat completament sols, sota un cel ben blau i amb una temperatura ben agraïda. De la via no cal dir-ne res que no s'hagi dit abans... hem anat pujant a bon ritme, guanyant alçada còdol a còdol i a la reunió on es veu per primer cop la paret de diables el Pau gaudia embadalit del paisatge. Més amunt, on l'agulla s'estreny i l'ombra t'atrapa, les sensacions d'aquella primera vegada han tornat a envair-me. L'alçada, el buit sota els peus, la paret de diables a tocar i l'insultant línia que encara ens quedava per recórrer han fet tornar el cuquet a l'estomac i aquell tipus de neguit que qui no coneix no pot entendre que, al cap i a la fi, sigui plaent.

Paraules del calibre de 6b, rotpunkt o lliure amb l'alçada han caigut en l'oblit. El primer llarg d'artificial el mig tanteja el Pau i se'n surt prou bé, però els dos següents es converteixen en miserables Ae's amb la primera mirada des de la reunió. La roca la toquem amb els gats i les mans van trampejant entre cintes i alguns cantells que no recordava que hi fossin... aquí me n'adono que potser sóc jo qui ha canviat amb els anys.

Un parell de renegades més tard som a l'última reunió. Foto de rigor per espavilar els ànims però jo tinc el cap tres parabolts més enllà, on de fet l'hi he tingut des de la quarta reunió. Mentida, hi he estat pensant des del primer moment en que em va passar pel cap tornar a aquesta via, era el repte pendent i m'atemoria la sortida en lliure allà dalt de tot amb els parabolts allunyats després de tanta cremallera.

Ha arribat l'hora de la veritat. El Pau està tant o més neguitós que jo i, com jo la primera vegada, no li fa massa gràcia que el seu company de cordada desaparegui cap a l'altra banda del Cavall. Surto en flanqueig i de seguida rebo els reconfortants rajos del Sol a la cara, on m'hi dibuixen un tens somriure. Passada la tercera expansió ja veig que allò no és gens com l'última vegada i diviso amb la mirada suficients forats i pedres enganxades com per arribar sa i estalvi al cim. Passo de llarg l'últim parabolt i gairebé corrent em llenço a la reunió prèvia al cim. El Pau pregunta com va i contesto amb un crit que ressona amb la paret de diables omplint el buit.

Minuts després estem tots dos al cim, agafats a la Moreneta del vent que hi fa i que em recorda les paraules de l'Arnau explicant com es pateix a l'hora de fer els ràpels quan fa vent, i nosaltres n'haurem de fer tres que només tenim una corda! El vent sobre la berruga no molesta però a la següent reunió és molt molest i ens estira les cordes horitzontalment cap a diables. Les cordes, els ulls i les ganes cap a diables.

A les cinc de la tarda tenim la corda plegada i els peus a terra ferma de nou. Com ha repetit el Pau al llarg del dia ha estat una senyora excursió i com li he dit jo al aparcar a Santa Cecília ell ja no es mirarà mai més aquesta agulla amb els mateixos ulls.

Ressenya: