La llastra

per Aleix 4 d’ag. 2009

Via dels Rodríguez, 6a+ (100m)

La Peluda, Montserrat.

Per fi hem aconseguit escalar a Montserrat amb el Pau! Tot i l'intent frustrat de fa uns dies no havíem perdut l'esperança i diumenge tornem a intentar-ho. Improvisadament com sempre agafem el cotxe massa tard després de dinar i tornem cap a Can Massana amb d'intenció de fer la Via dels Rodríguez, cosa que té l'Arnau un xic desmotivat perquè el noi comença a estar cansat de vies fàcils i equipadíssimes.

Un cop a Can Massana posem el turbo que ens caracteritza i enfilem decidits cap a peu de via. Un cop a peu de paret sembla que ningú vulgui escalar; el Pau s'amaga per no assegurar ningú i jo vull fer el segon llarg, de manera que li toca a l'Arnau enfilar per un diedre brut i trencadís que li reserva alguna sorpresa.

Puja quatre o cinc metres renegant, fins a una sabina, on canvia totalment d'estat d'ànim i comença a cridar mentre li brillen els ulls. Els altres vint metres de la primera tirada ressegueixen una llastra impressionant que gaudim moltíssim tots tres, pujant cadascú d'una manera diferent, fins a trobar-nos en una primera reunió penjada d'aquestes tant còmodes de Montserrat.

Abans de començar el segon llarg canviem de cordes perquè vull obrir-lo jo. És una tirada que puja vertical, amb tendència cap a la dreta, per una placa impressionant. Tot el llarg es troba equipat per fer en A0 (en lliure no sóc capaç d'imaginar el grau que deu sortir) i vaig pujant barallant-me amb l'estrep amb poca gràcia al principi fins que li vaig agafant el truc a això de l'artificial. Mentre pujo entretingut sento les veus d'aquell parell allà baix i vaig veient els núvols que s'acosten per l'altra banda amb cert recel, però arribo a dalt i munto una reunió, com no podria ser d'altra manera, penjada.

Pugen els meus dos companys tirant de braços de xapa a xapa i quan estem els tres penjats tots junts ens veiem obligats a fer un referèndum. Els núvols amenacen pluja, fa molt vent i estem tots tres morts de fred. Guanya la prudència i decidim baixar fins un collet que queda a la nostra dreta des d'on creiem, correctament, que podrem sortir caminant. Aquí em sento obligat a dedicar unes paraules a l'estimat cordino que ha quedat a la reunió i al seu ex-propietari, que se'l troba a faltar aquests dies d'estiu per aquí.

Baixem passant molt fred cap al cotxe veient com l'enorme núvol es menja les agulles una rere l'altra però amb la sensació d'haver escalat un dels millors llargs que hem fet per la zona i sens dubte el millor de la via (el primer), però seguim sense haver aconseguit cap cim Montserratí amb el Pau, encara.