Segueix-nos:

Cavall Bernat, Montserrat


Diumenge a les 6 del dematí sona el despertador. Avui és el gran dia. Amb la son enganxada al cos i els ulls mig clucs surto de casa després d'esmorzar un bon plat de macarrons. A Dos quarts de set, com sempre puntual, en Jordi passa a buscar-me. Posem rumb cap a Montserrat després d'una salutació un xic apagada per culpa de la son que encara ens embriagava. Al cap de trenta minuts arribem al refugi, recompte de material, distribució de material, un últim cop d'ull a la ressenya i camí amunt fins al peu del Cavall Bernat.


No podia tancar la boca. Un nus a l'estomac em produïa una sensació estranya. En aquell moment desitjava haver-me deixat alguna cosa imprescindible per continuar i així abandonar la idea de pujar allà dalt, però no vaig tenir aquesta sort. Es presentava davant meu, una de les coses que m'ha meravellat més de la curta vida que porto en aquest món. El primer tram, un tres que es fa sense corda va acabar de fer la feina. Aleshores les cames ja van començar a tremolar fins que vaig arribar a casa. Cinc hores després vam arribar a dalt de tot, esgotats, però orgullosos de la fita que havíem aconseguit. Eren al cim; 280 metres més amunt que l'últim tros de terra que havia trepitjat.


Encara feia falta baixar. El ràpel per la via normal, va acabar de rematar la jornada. Era un dels meus primers ràpels seriosos, i el vent m'allunyava del pi on havia d'aterrar duent-me cap al gran patí entre la Paret de Diables i el Cavall Bernat. Quan els meus peus van tocar a terra, al costat del pi, una gran tranquil·litat em va envair. Tot s'havia acabat.
Ara fa gairebé un any...

Ressenya:



Montserrat - Cavall Bernat Montserrat - Llegenda

Mireu allà dalt

Cavall Bernat, Montserrat


Diumenge a les 6 del dematí sona el despertador. Avui és el gran dia. Amb la son enganxada al cos i els ulls mig clucs surto de casa després d'esmorzar un bon plat de macarrons. A Dos quarts de set, com sempre puntual, en Jordi passa a buscar-me. Posem rumb cap a Montserrat després d'una salutació un xic apagada per culpa de la son que encara ens embriagava. Al cap de trenta minuts arribem al refugi, recompte de material, distribució de material, un últim cop d'ull a la ressenya i camí amunt fins al peu del Cavall Bernat.


No podia tancar la boca. Un nus a l'estomac em produïa una sensació estranya. En aquell moment desitjava haver-me deixat alguna cosa imprescindible per continuar i així abandonar la idea de pujar allà dalt, però no vaig tenir aquesta sort. Es presentava davant meu, una de les coses que m'ha meravellat més de la curta vida que porto en aquest món. El primer tram, un tres que es fa sense corda va acabar de fer la feina. Aleshores les cames ja van començar a tremolar fins que vaig arribar a casa. Cinc hores després vam arribar a dalt de tot, esgotats, però orgullosos de la fita que havíem aconseguit. Eren al cim; 280 metres més amunt que l'últim tros de terra que havia trepitjat.


Encara feia falta baixar. El ràpel per la via normal, va acabar de rematar la jornada. Era un dels meus primers ràpels seriosos, i el vent m'allunyava del pi on havia d'aterrar duent-me cap al gran patí entre la Paret de Diables i el Cavall Bernat. Quan els meus peus van tocar a terra, al costat del pi, una gran tranquil·litat em va envair. Tot s'havia acabat.
Ara fa gairebé un any...

Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada