El Timbaler del Bruc, Montserrat.
A vegades les coses no ens surten com volem i
és llavors quan se’ns creuen els cables i deixem de fer bé allò que sí que
sabem fer, escalar, i això em va passar ahir. D’aquesta manera es pot convertir
una via que per algú pot ser prou guapa en una caca punxada d’un pal, com em va
passar ahir a mi.
Dos primers llargs d’escalada zero
montserratina ens menen a una placa difícil que t’engega cap un diedre
desplomat que cal superar en artificial, a priori trobarem de tot.
Sense repartir massa conscienciadament els
llargs em carrego els trastos i començo el primer llarg. Un ressalt sorrenc,
una fissura, una altra fissura, diedre i un últim tros que escalo encastat (després
em demostren que és molt més senzill en diedre) em deixen a la còmoda reunió.
No he afegit res de material tot i que en cas de necessitat es pot farcir força bé totes les fissures que es van trobant.
El segon llarg se l’adjudica el Miquel i de
segon el trobo força dur; diedre-bavaresa que no dóna descans, un flanqueig
difícil i la sortida a la placa complicada. Tampoc ha posat res de material,
tot i que un friend gran per reforçar el tac de fusta no hi faria cap mal, i a la
reunió se li veu que de primer ha gaudit.
Després de fer les mil peripècies per arribar
a la tercera reunió surto jo cap al 6b. El flanqueig em costa molt, sobretot de
la segona a la tercera xapa (en falta una a la ressenya) i si estava poc
convençut l’últim que em faltava era l’escridassada d’algú anònim des de la via
del costat. A vegades la gent no sap respectar la tranquil·litat i el patiment
de l'escalada dels demés...
Me n’alegro per ell perquè jo de segon passo
tantes angúnies psicològiques que, rematades amb un peu que es trenca i una
rascada de puny contra la roca, em fan arribar a la reunió amb basques.
Un cop aquí se’ns ajunten tres factors: al
Miquel no li entusiasma gens l’A1 del final, l’Arnau té certa pressa per ser a
dinar a casa i jo no penso obrir cap llarg més. Així que flanqueig a l’esquerra
caminant, creuem la Francesc Sardans
Espero no desil·lusionar a ningú, la via
realment és molt exigent i variada, i passats els dos primers llargs la
qualitat de la roca no presenta cap problema. Però ja ho diuen que tot depèn
del color del vidre amb el que es mira i jo ahir tenia el dia tenyit de gris.
Subjectivitat
per Aleix
Portella Superior, Montserrat.
Després d'una temporada anant a fer esportiva a St. Llorenç del Munt i d'un cap de setmana a Boí escalant a Cavallers, decidim anar a pujar pedres més altes. (I després dels refotuts exàmens de topologia i EDP's)
Feia temps que no anàvem a escalar a l'emblemàtica muntanya de Montserrat, per no dir que només i hem anat un parell o tres de cops. La zona escollida és la de les agulles, la qual ni l'Aleix ni jo mateix hem trepitjat mai.
Arribem a Can Massana i seguim el camí cap al refugi Vicenç Barbé del qual en surt un corriol cap a la Portella Gran. L'inici és més que curiós; un avenc fresc i humit! Comença a escalar l'Aleix fent un A0 força fastigós, per sortir de l'avenc i encarar la paret exterior. No tarda gaire més estona en arribar a la primera reunió. Jo provo el llarg en lliure, i tot el principi brut, un cop la via ja ha sortit a l'exterior, està força bé i generosament equipada.
Faig el segon llarg. Un llarg... Una rampa amb un pas de V+, però al cap i a la fi una rampa. El llarg s'acaba en una còmode feixa. El tercer llarg, el millor de la via, és una placa de cinquè amb un A0 just al desplom superior. Jo provo el tros d'artificial en lliure i... buf! No sé quin grau és però és força més difícil que la resta del llarg, deu rondar entre 6b-6c, que surt tot descansant una vegada.
El quart llarg és una rampa de II fins arribar a una explanada amb vegetació inclosa. Com que avui m'han tocat els llargs més avorrits l'Aleix em cedeix el lloc al cinquè. Aquest últim és una magnifica placa de quart amb tres parabolts a l'inici i res més fins al final. Entre l'última assegurança i la reunió, llaço una sabina ben ferma i acabo el llarg.
Agulles
per Clemàstecs