Aresta Brucs, IV+ (110m)
Agulla Sensenom, Frares Encantats.
La Torna, III+ (90m)
Miranda de St. Joan, Gorros.
Sovint anar a escalar no
és res més que el simple plaer d'apretar el botó de pausa i deixar
de banda tot plegat per poder-te evadir unes hores. Fugir de la vida
i refugiar-te allà on més viu et sents. El camí amb el cotxe,
l'aproximació i fins i tot l'escalada en sí són, a vegades, purs
tràmits per portar-te allà on vols estar.
Seure al cim a menjar-te
l'entrepà i, per uns instants, estar en perfecta harmonia amb tot el
que t'envolta. Gaudir del silenci i veure't imitat per un grup de
cabres que pren el Sol a l'agulla del davant. Agafar tot això,
desar-ho en una caixeta i endur-t'ho cap a casa per poder-la obrir de
tan en tant fins que no arribi el moment de tornar a fugir, de tornar
a viure.
Ressenyes:
(parèntesis)
per Aleix
Normal, IV+ (110m)
La Sensenom, Montserrat.
Triple carbassa; no queda gel i els meus dos companys em deixen
plantat. Amb aquest panorama empleno la motxilla de cordes i ferragots i me’n
vaig d’excursió cap a Agulles.
Dic excursió perquè és el que he fet. De Can Maçana cap al
refugi i des d’allà canal amunt a buscar el coll d’Agulles i baixar entre
frares. A mig camí una paradeta per escalar una rampa on fa bastants anys vam
fer el ruc grimpant fins al primer buril.
Avui aquesta rampa serà el meu terreny de joc per veure com
vaig de cap. Un friend per aquí, un buril rovellat i ballarí per allà i la joia
de la corona en forma de burí llaçat amb un cordino massa gros. Fa “iuiu” mirar
avall i veure com dansa al vent!
Per sort el tema fa molta rampa i me’n surto prou bé. De
baixada pel coll d’agulles veig una cordada en un llarg molt fotogènic de la
Ramon Noya
Satisfet cap al cotxe i agraint que la roca no sigui tan
efímera com el gel.
Ressenya:
Rampíssima
per Aleix