Segueix-nos:

Adictes al disolvent, 6b o V/Ae ( 150 m)

Dent d'en Rossell, Vall de Núria.

 


Comença l'estiu, cap a la dent del Rossell. Ens enduem al Roger cap al Pirineu a fer la seva primera via de granit. L'aproximació la fem des de sota, que quan anem per dalt, en general, mai ens ha sortit bé la jugada. Després d'una bona estona de deixar el cotxe enrere, i amb la suada característica, arribem a peu de via. El Sol pica més del que ens imaginàvem, esperem que faci ventet mentre anem pujant.

 

 

Comença l'Aleix. Arriba a la reunió veloç i sense vacil·lar i com que encara li queden cintes empalma el següent llarg. A priori sembla una bona idea, però quan s'està al bell mig del lleuger desplom amb quaranta metres de corda de 8.4 ja no ho sembla tant. Caure com un xoriço aquí no és una bona opció amb tot el xiclet, i si no, que us ho expliqui el Roger que ens arriba a la reunió amb el llavi partit...

 

 

Sense conseqüències greus, l'Aleix segueix amunt. Primers metres emprenyadors i de mal fer per la molsa/roca, placa fàcil i un diedre bo però massa curt. Final de llarg salvatge fins a sota un sostret. La resta de la via em toca a mi. Els meus companys m'animen a provar el sostret sense fer trampes, però tot i que els hi faig cas, acabo trobant tirant de cinta. Llarg curt.

 


El cinquè llarg, juntament amb el tercer, dels millors. Principi fi per l'esquerra i finíssim per la dreta fins a un altre tram salvatge. Per acabar el llarg un tram que tira un xic enrere, amb un únic pas complicat al principi, i la resta cantell del gros. Final espectacular, no es veu la reunió, però només cal seguir les millors mans.

 


 

El Roger s'anima i escala l'últim. Llarg sense pena ni glòria, lletjot, la molsa augmenta amb l'alçada i s'acaba al mig d'una selva. No fa massa gràcia caminar per sobre de tot aquest matollar verd. Més amunt guaitem un parabolt solitari i l'Aleix, no sense un parell de patinades sense conseqüències, ens hi deixarà la corda lligada per pujar sense patir. Crec que no encertem la sortida, però vaja, acabem sortint si tendim cap a l'esquerra.

Descens accidentat on el Roger es fot un tall de collons al turmell a l'alçada del peu de via. Baixada lenta, molt lenta i coixa. Per acabar-ho d'adobar a 10 minuts del cotxe ens cau el xàfec del dia.... Bona estrena d'escalada al Pirineu. Però malgrat tot segur que repeteix!

 

Estrena accidentada

Adictes al disolvent, 6b o V/Ae ( 150 m)

Dent d'en Rossell, Vall de Núria.

 


Comença l'estiu, cap a la dent del Rossell. Ens enduem al Roger cap al Pirineu a fer la seva primera via de granit. L'aproximació la fem des de sota, que quan anem per dalt, en general, mai ens ha sortit bé la jugada. Després d'una bona estona de deixar el cotxe enrere, i amb la suada característica, arribem a peu de via. El Sol pica més del que ens imaginàvem, esperem que faci ventet mentre anem pujant.

 

 

Comença l'Aleix. Arriba a la reunió veloç i sense vacil·lar i com que encara li queden cintes empalma el següent llarg. A priori sembla una bona idea, però quan s'està al bell mig del lleuger desplom amb quaranta metres de corda de 8.4 ja no ho sembla tant. Caure com un xoriço aquí no és una bona opció amb tot el xiclet, i si no, que us ho expliqui el Roger que ens arriba a la reunió amb el llavi partit...

 

 

Sense conseqüències greus, l'Aleix segueix amunt. Primers metres emprenyadors i de mal fer per la molsa/roca, placa fàcil i un diedre bo però massa curt. Final de llarg salvatge fins a sota un sostret. La resta de la via em toca a mi. Els meus companys m'animen a provar el sostret sense fer trampes, però tot i que els hi faig cas, acabo trobant tirant de cinta. Llarg curt.

 


El cinquè llarg, juntament amb el tercer, dels millors. Principi fi per l'esquerra i finíssim per la dreta fins a un altre tram salvatge. Per acabar el llarg un tram que tira un xic enrere, amb un únic pas complicat al principi, i la resta cantell del gros. Final espectacular, no es veu la reunió, però només cal seguir les millors mans.

 


 

El Roger s'anima i escala l'últim. Llarg sense pena ni glòria, lletjot, la molsa augmenta amb l'alçada i s'acaba al mig d'una selva. No fa massa gràcia caminar per sobre de tot aquest matollar verd. Més amunt guaitem un parabolt solitari i l'Aleix, no sense un parell de patinades sense conseqüències, ens hi deixarà la corda lligada per pujar sense patir. Crec que no encertem la sortida, però vaja, acabem sortint si tendim cap a l'esquerra.

Descens accidentat on el Roger es fot un tall de collons al turmell a l'alçada del peu de via. Baixada lenta, molt lenta i coixa. Per acabar-ho d'adobar a 10 minuts del cotxe ens cau el xàfec del dia.... Bona estrena d'escalada al Pirineu. Però malgrat tot segur que repeteix!

 

Cap comentari:

Publica un comentari