Segueix-nos:

De los Guardas, V (215m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.


La ressenya ho deixa ben clar. Inici al punt més baix de la paret amb un primer llarg ben fàcil i reunió en un arbre. Mirem la paret, del punt més baix només se n'enlaira un diedre però s'acosta més al cinc que al tres. Remenem a dreta i esquerra i anem a petar a l'arbre més fàcil d'assolir, caminant. Decidim que som a la primera reunió, que hem trobat el traçat a seguir i, ves per on, que el primer llarg ens ha sortit de franc.


La ressenya ho torna a deixar ben clar. Segona tirada, diedre de cinquè i reunió en un altre arbre. Enceto el llarg i com que no trobo el cinquè per enlloc vaig tirant amunt. Cinquè, cinquè superior i de seguida apareix l'escala francesa. Per aquí no deu ser, però qui no s'ha trobat mai el típic quinto que siseja? Ni rastre de vida, cap pitó, res. Sí, sí, ha de ser per aquí. Apreto fort, passo el punt de no retorn i amunt. Els friends grans fan la seva funció, deixo la perfecta fissura per creuar a l'altre costat del diedre i superar el sostret que em barra el pas. I reunió a l'arbre!


Ara sí que som on toca, veig ben clar per on va el següent i tot. Arriba el company, que ha encadenat el diedre i decidim que efectivament era el típic V/6b. Se'n va cap al següent, una canal de tercer, i de seguida topa amb una entrada al diedre que tampoc encaixa amb el que diu el paper, ens rendim. No som on toca i decidim baixar. Mentre ell rapela em dedico a fer una fita al costat de la reunió, no fos cas que fóssim els primers en passar per aquí.

Un cop a terra, i amb la falera d'obrir llargs a la babalà, m'enfilo per tres racons més, gaudint de les fissures del lloc, i marxem cap a casa decidint com ho farem per venir a acabar el que sense voler hem encetat. Algun dia.


La següent, un parell de dies després, serà més fàcil de seguir, amb permís del trencalòs. Sortim matiners i a l'hora d'esmorzar som a peu de via, divisant la corrua que ens durà al cim. Ens cruspim la part fàcil en un tres i no res i em toca la cirereta del pastís. Mur vertical de gaudi infinit, on de tan en tant les panxetes fan perdre les expansions de vista i el fantasma de la por de perdre'm va anant i venint, però no, aquí no hi ha pèrdua.

Del cim fugim tan ràpid com bonament podem. Un tro, dos trons i comença a pedregar de valent. Indefensos ens rendim a l'evident; som a una hora llarga del refugi i està caient la del pop, ergo no podem fer més que carregar-nos de paciència i assumir que ja estem xops. Al refugi esperem que escamp una mica i directes cap al cotxe al ritme del txef txef dels peus dins les sabates!


Ressenya:



Benasc - Estós Valle de Tena

Cinquens que sisegen

De los Guardas, V (215m)

Agulla de Bachimaña, Panticosa.


La ressenya ho deixa ben clar. Inici al punt més baix de la paret amb un primer llarg ben fàcil i reunió en un arbre. Mirem la paret, del punt més baix només se n'enlaira un diedre però s'acosta més al cinc que al tres. Remenem a dreta i esquerra i anem a petar a l'arbre més fàcil d'assolir, caminant. Decidim que som a la primera reunió, que hem trobat el traçat a seguir i, ves per on, que el primer llarg ens ha sortit de franc.


La ressenya ho torna a deixar ben clar. Segona tirada, diedre de cinquè i reunió en un altre arbre. Enceto el llarg i com que no trobo el cinquè per enlloc vaig tirant amunt. Cinquè, cinquè superior i de seguida apareix l'escala francesa. Per aquí no deu ser, però qui no s'ha trobat mai el típic quinto que siseja? Ni rastre de vida, cap pitó, res. Sí, sí, ha de ser per aquí. Apreto fort, passo el punt de no retorn i amunt. Els friends grans fan la seva funció, deixo la perfecta fissura per creuar a l'altre costat del diedre i superar el sostret que em barra el pas. I reunió a l'arbre!


Ara sí que som on toca, veig ben clar per on va el següent i tot. Arriba el company, que ha encadenat el diedre i decidim que efectivament era el típic V/6b. Se'n va cap al següent, una canal de tercer, i de seguida topa amb una entrada al diedre que tampoc encaixa amb el que diu el paper, ens rendim. No som on toca i decidim baixar. Mentre ell rapela em dedico a fer una fita al costat de la reunió, no fos cas que fóssim els primers en passar per aquí.

Un cop a terra, i amb la falera d'obrir llargs a la babalà, m'enfilo per tres racons més, gaudint de les fissures del lloc, i marxem cap a casa decidint com ho farem per venir a acabar el que sense voler hem encetat. Algun dia.


La següent, un parell de dies després, serà més fàcil de seguir, amb permís del trencalòs. Sortim matiners i a l'hora d'esmorzar som a peu de via, divisant la corrua que ens durà al cim. Ens cruspim la part fàcil en un tres i no res i em toca la cirereta del pastís. Mur vertical de gaudi infinit, on de tan en tant les panxetes fan perdre les expansions de vista i el fantasma de la por de perdre'm va anant i venint, però no, aquí no hi ha pèrdua.

Del cim fugim tan ràpid com bonament podem. Un tro, dos trons i comença a pedregar de valent. Indefensos ens rendim a l'evident; som a una hora llarga del refugi i està caient la del pop, ergo no podem fer més que carregar-nos de paciència i assumir que ja estem xops. Al refugi esperem que escamp una mica i directes cap al cotxe al ritme del txef txef dels peus dins les sabates!


Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada