Segueix-nos:

J.A. Sanz, 6b(220m)

Mallo Frechín, Riglos.

Afrodita, V+ (150m)

La Predicadera, Serra de Guara.


Sembla que després d’anys com a groupie d'El Príncep de les Maduixes tinc el plaer de formar-ne part d’una forma més literària i no només posant sobre els esquis o els peus de gat. Quina responsabilitat. Veig que Riglos serà l’encarregat de canviar la paleta de colors blancs a vermells i això m’agrada.

Em motiva profundament escalar a Riglos tot i que, com sempre, no ho demostri amb la meva acurada cerca bibliogràfica sobre el sector, la via i aquest tipus d’informacions amb les que gaudeixo tant al cotxe de camí a l’aventura. Explicat per vosaltres té molt més sentit.


És divendres i sortim al vespre amb la intenció de sopar al que s’ha convertit ja en tradició; el bar de carretera pre-Ponzano que, lluny d’oferir-nos la tranquil·litat de la última vegada, ens aporta l’energia que ens falta per arribar fins al nostre palauet. Després d’una interessant conversa amb en Lorenzo arribem al nostre refugi particular. Té tot el que ha de tenir un refugi, per definició; teranyines, brutícia, sacs i cerveses.

És dissabte, he dormit a un sac de menys 10, amb dessuadora, al mes de maig i em llevo com nova. Anem a fer la Jose Antonio Sanz, després d’una setmana de divagacions sobre quina era la millor opció pels que repetien mallo.


L’Arnau és l’encarregat de posar fil a l’agulla i iniciar la travessia. Tot i que pensàvem que hi hauria molta concurrència ens trobem prou sols a la zona, així que gaudeixo d’aquella apassionant conversa pròpia d’un assegurador nerviós. Tinc moltes ganes de provar en la meva pròpia pell els famosos “bolos” de Riglos, dels que tant he sentit a parlar.

-Si em permeteu fer l’apunt, porto des de petita veient aquesta roca taronja amb gent penjada des del cotxe i no puc esperar més a ser una de les escaladores que veurà alguna nena petita des del cotxe-


Immersa en aquesta reflexió, ja som a la primera reunió i ja hem deixat enrere el nerviosisme tonto típic que t’envaeix abans de fer una via llarga.

Seguim escalant i descobreixo els bolos. Seguim escalant i descobreixo les panxes. Seguim escalant i descobreixo que no va tant malament anar a entrenar els dimecres per agafar resistència. Segueixo escalant i descobreixo que tot i no contemplar l’opció de penjar-me, és una opció boníssima. Seguim escalant i descobreixo que ja tinc interioritzades les maniobres. Seguim escalant i descobreixo que el pati és imponent.


Seguim escalant i descobreixo que m’encanta Riglos i que no se m’acut una celebració millor pel meu desè aniversari.

És diumenge i ens llevem destrossats però satisfets. No volem perdre l’oportunitat de tornar a casa sense braços, així que decidim fer una nova via llarga a la Sierra de Guara. Aquest cop és el torn de la Peña Predicadera i tenim la intenció de passejar per la paret sense gaires esforços.


El paratge segueix sent màgic i fent l’aproximació somio que canviem els plans i anem a jeure a l’ombra d’un arbre i a refrescar-nos al riu, però ens agrada massa escalar i som insaciables, així que desestimo la idea, que per altra banda, estava clar que em seria vetada.

Altre cop amb poca companyia al nostre voltant, l’Aleix comença el primer llarg. Gaudeix com un nen i refrega l’esquena per la paret mentre m’ensenya què divertit és. Quan arriba el meu torn no em diverteixo. Passo per la xemeneia amb cara de no saber què he de fer, com si no hagués escalat mai, mentre m’indica com es fa des de dalt. –A tall d’espòiler, setmanes més tard, l’Aleix ens demostrarà de nou les seves dots amb les xemeneies tot i que flotant una mica menys.


Seguim tranquil·lament tot i que agraïm haver triat una via fàcil perquè estem cansats i tot pas que requereix força resulta una gran proesa, especialment quan assegurem des de reunions amb risc de puntades de peu a la boca per arribar al primer parabolt del llarg.

Finalment som a dalt. A dalt per segona vegada. A dalt per onzena vegada. A dalt.


Ressenyes:



Predicadera Riglos

A dalt - 10 de 1000

J.A. Sanz, 6b(220m)

Mallo Frechín, Riglos.

Afrodita, V+ (150m)

La Predicadera, Serra de Guara.


Sembla que després d’anys com a groupie d'El Príncep de les Maduixes tinc el plaer de formar-ne part d’una forma més literària i no només posant sobre els esquis o els peus de gat. Quina responsabilitat. Veig que Riglos serà l’encarregat de canviar la paleta de colors blancs a vermells i això m’agrada.

Em motiva profundament escalar a Riglos tot i que, com sempre, no ho demostri amb la meva acurada cerca bibliogràfica sobre el sector, la via i aquest tipus d’informacions amb les que gaudeixo tant al cotxe de camí a l’aventura. Explicat per vosaltres té molt més sentit.


És divendres i sortim al vespre amb la intenció de sopar al que s’ha convertit ja en tradició; el bar de carretera pre-Ponzano que, lluny d’oferir-nos la tranquil·litat de la última vegada, ens aporta l’energia que ens falta per arribar fins al nostre palauet. Després d’una interessant conversa amb en Lorenzo arribem al nostre refugi particular. Té tot el que ha de tenir un refugi, per definició; teranyines, brutícia, sacs i cerveses.

És dissabte, he dormit a un sac de menys 10, amb dessuadora, al mes de maig i em llevo com nova. Anem a fer la Jose Antonio Sanz, després d’una setmana de divagacions sobre quina era la millor opció pels que repetien mallo.


L’Arnau és l’encarregat de posar fil a l’agulla i iniciar la travessia. Tot i que pensàvem que hi hauria molta concurrència ens trobem prou sols a la zona, així que gaudeixo d’aquella apassionant conversa pròpia d’un assegurador nerviós. Tinc moltes ganes de provar en la meva pròpia pell els famosos “bolos” de Riglos, dels que tant he sentit a parlar.

-Si em permeteu fer l’apunt, porto des de petita veient aquesta roca taronja amb gent penjada des del cotxe i no puc esperar més a ser una de les escaladores que veurà alguna nena petita des del cotxe-


Immersa en aquesta reflexió, ja som a la primera reunió i ja hem deixat enrere el nerviosisme tonto típic que t’envaeix abans de fer una via llarga.

Seguim escalant i descobreixo els bolos. Seguim escalant i descobreixo les panxes. Seguim escalant i descobreixo que no va tant malament anar a entrenar els dimecres per agafar resistència. Segueixo escalant i descobreixo que tot i no contemplar l’opció de penjar-me, és una opció boníssima. Seguim escalant i descobreixo que ja tinc interioritzades les maniobres. Seguim escalant i descobreixo que el pati és imponent.


Seguim escalant i descobreixo que m’encanta Riglos i que no se m’acut una celebració millor pel meu desè aniversari.

És diumenge i ens llevem destrossats però satisfets. No volem perdre l’oportunitat de tornar a casa sense braços, així que decidim fer una nova via llarga a la Sierra de Guara. Aquest cop és el torn de la Peña Predicadera i tenim la intenció de passejar per la paret sense gaires esforços.


El paratge segueix sent màgic i fent l’aproximació somio que canviem els plans i anem a jeure a l’ombra d’un arbre i a refrescar-nos al riu, però ens agrada massa escalar i som insaciables, així que desestimo la idea, que per altra banda, estava clar que em seria vetada.

Altre cop amb poca companyia al nostre voltant, l’Aleix comença el primer llarg. Gaudeix com un nen i refrega l’esquena per la paret mentre m’ensenya què divertit és. Quan arriba el meu torn no em diverteixo. Passo per la xemeneia amb cara de no saber què he de fer, com si no hagués escalat mai, mentre m’indica com es fa des de dalt. –A tall d’espòiler, setmanes més tard, l’Aleix ens demostrarà de nou les seves dots amb les xemeneies tot i que flotant una mica menys.


Seguim tranquil·lament tot i que agraïm haver triat una via fàcil perquè estem cansats i tot pas que requereix força resulta una gran proesa, especialment quan assegurem des de reunions amb risc de puntades de peu a la boca per arribar al primer parabolt del llarg.

Finalment som a dalt. A dalt per segona vegada. A dalt per onzena vegada. A dalt.


Ressenyes:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada