Segueix-nos:

Tossal Colomer, 2.673m

Les Bulloses, La Cerdanya.


Ella encara dormia, de bon matí, quan per la finestra començaven a entrar els primers raigs de primavera. Tot i que era ple hivern quan se'n va anar a dormir i la tempesta feia trontollar els vidres, ella sabia que avui sortiria el sol i havia deixat les cortines obertes de bat a bat.


Ens la mirem embadalits. Dorm tranquil·la, sola i nua, coberta tan sols per un llençol blanc. El Sol li acaricia la cara i amenaça en despertar-la però ella vol més hivern i juga a fer mandres.


Tanquem la porta amb suavitat i silenciosament creuem el llarg passadís. El terra cruixeix a cada passa i un soroll sord ens confirma el que temíem, s'ha despertat. No volem que ens vegi, renunciem a arribar al final del passadís i ens tanquem a la primera habitació que trobem.


El Sol està molt amunt, estiu més que primavera, i ja no li queden ni badalls ni lleganyes, només ganes de jugar com una nena petita el dia de reis. Amb nosaltres no volem que hi jugui i fugim a corre cuita darrera un turó des d'on contemplar el seu joc sense convertir-nos en joguines.


Però com si es dolgués d'algun mal inevitable al que no pot donar remei s'enfada. S'enfada de veure que no pot fer res contra el temps, que per molt que ho vulgui la nena petita i riallera no pot evitar el pas del temps. I plora. Tan gran és el seu desconsol que llença les seves joguines preferides balcó avall.


Potser sap que hi som i necessita estar sola. Marxem, tornarem. Vindrem quan ja no recordi l'infantesa però hagi recuperat les ganes de jugar que de ben segur recuperarà quan es desenganxi dels llençols.


Cerdanya Esquí

La muntanya que bramava

Tossal Colomer, 2.673m

Les Bulloses, La Cerdanya.


Ella encara dormia, de bon matí, quan per la finestra començaven a entrar els primers raigs de primavera. Tot i que era ple hivern quan se'n va anar a dormir i la tempesta feia trontollar els vidres, ella sabia que avui sortiria el sol i havia deixat les cortines obertes de bat a bat.


Ens la mirem embadalits. Dorm tranquil·la, sola i nua, coberta tan sols per un llençol blanc. El Sol li acaricia la cara i amenaça en despertar-la però ella vol més hivern i juga a fer mandres.


Tanquem la porta amb suavitat i silenciosament creuem el llarg passadís. El terra cruixeix a cada passa i un soroll sord ens confirma el que temíem, s'ha despertat. No volem que ens vegi, renunciem a arribar al final del passadís i ens tanquem a la primera habitació que trobem.


El Sol està molt amunt, estiu més que primavera, i ja no li queden ni badalls ni lleganyes, només ganes de jugar com una nena petita el dia de reis. Amb nosaltres no volem que hi jugui i fugim a corre cuita darrera un turó des d'on contemplar el seu joc sense convertir-nos en joguines.


Però com si es dolgués d'algun mal inevitable al que no pot donar remei s'enfada. S'enfada de veure que no pot fer res contra el temps, que per molt que ho vulgui la nena petita i riallera no pot evitar el pas del temps. I plora. Tan gran és el seu desconsol que llença les seves joguines preferides balcó avall.


Potser sap que hi som i necessita estar sola. Marxem, tornarem. Vindrem quan ja no recordi l'infantesa però hagi recuperat les ganes de jugar que de ben segur recuperarà quan es desenganxi dels llençols.


1 comentari: