És tard i vol ploure

per Aleix 8 de maig 2017

Tàrrega, V (180m)

Roca dels Arcs, Vilanova de Meià

Tard no és, però fa una estona plovia i d'aquí una estona tornarà a ploure. Hem sortit de casa plovent, però l'optimisme s'ha aferrat a l'única previsió meteorològica que donava un parell d'hores de treva al migdia i intentem quadrar horaris per escalar sense mullar-nos.

Arribem i no hi ha ningú, tot i que la paret sembla seca, ens hi llencem de cap. Prenem un cúmul de decisions que podrien acabar molt malament, però que ens surten rodones; posar-nos a una via totalment des-equipada que puja en diagonal, amb corda simple i a punt de ploure...

Trobem la via sense problemes, va pel punt més fàcil de la paret. Fàcil, fàcil no ho sé, però és vertical de pebrots això! He sortit esvalotat de la primera reunió, on hem arribat fent el mico, i de seguida veig que m'ho he de prendre amb més calma.

El parabolt no és de la meva via. El xapo tot i que no serveixi per res. Davant meu un mur vertical i a la butxaca una ressenya que assegura que és un quart... Cap assegurança a la vista fins una savina a mig camí, a l'horitzó. Clàssic moment de reflexió inevitable, punt d'inflexió entre tirar amunt abandonant-ho tot, a mans de l'atzar, o recollir la cua entre les cames i anar a veure com plou des del bar. M'hi llenço. Espectacular.

 

Fins la savina sense paraules, roca perfecta, feta per escalar i on només cal decidir on i quan gaudir de posar el següent friend. Sorprèn la facilitat amb la que es pot pujar per aquest mur despullat.

Canvi de savina i canvi de rol, surt l'Arnau. M'estressa haver d'estar aquí aturat veient com cada canto que agafa és millor que l'anterior. Però de seguida em quedo sol perquè se'n va flotant cap a l'altra banda de l'espero. Quan ens retrobem a la següent reunió m'explica les mil meravelles d'anar amb una sola corda, ho heu de provar!

I em torna a tocar i torno a mirar incrèdul la ressenya, ara el quart és desplomat. Però clar, entre el cantorral i tal com entra el número dos, qualsevol no puja!

D'aquí cap amunt, unes quantes rampes i savines més. Al cim agraïm al núvol negre que ens hagi respectat, però a mitja baixada passa l'inevitable, molls al cotxe. De totes maneres, la recompensa a aquest optimisme d'avui, és fer el cafè sota una alzina amb vistes a l'hamaca, i fer el sopar a la vora del foc en bona companyia.

Ressenya: