La pols

per Aleix 3 de febr. 2017

Cap de la Socarrada (2.266m)

Espot, Pallars Sobirà

Diuen que si no vols pols, no vagis a l'era. Doncs ens vam emmerdar fins les dents!

La nevada del dia abans va ser espectacular, deixant un paisatge preciós alhora que perillós. La neu, molta neu, descansava sobre una capa antiga i dèbil que ens va obligar a canviar de plans a última hora, com cada cap de setmana, fent que l'objectiu d'aquest fos descaradament baixar enlloc de pujar.

Equipats fins les dents i guarnits amb les nostres millors gales vam fer del bosc casa nostra. Aquell bosc, vell conegut que encara amaga tresors, ens rebia de braços oberts, com sempre. Nosaltres, com a ritual d'agraïment, també ens vam abraçar als arbres més d'una vegada...

Però el bosc és petit i se'ns va acabar. Sort que diumenge va arribar sang fresca amb el sol radiant i se'ns endugué cap al país de les meravelles. Cap aquelles pales i aquell altre bosc que sempre havia desitjat i mai havia pogut tastar.

La pujada era més que deliciosa. Un ansiós plaer de recórrer amb suavitat el que de baixada seria frenètic, dibuixant línies amb la ment, imaginant com seria la baixada.

Al primer cim del dia, un llom sota una pala sud terrorífica, un mos i 360 graus de muntanyes nevades. Però tenint el cor robat pel que amagava la baixada no hi vam perdre massa temps.

I sant tornem-hi. Polsarraca i més polsarraca. Aquí sí, seca com en els somnis més humits, ens tornava a fer xisclar bosc avall, sobraven les paraules.

I vam tornar a pujar fins al coll, una mica més enllà, per tornar a baixar com si fos l'únic que sabíem fer. I l'avarícia convidava a repetir. I vam tornar pujar només per tornar a baixar. Són bojos aquests romans!

I ara vivim de records i somiem, somiem que sempre serà així, somiem en la pròxima, desitjant que la pols de l'era no es faci pregar tant!