Un altre cop, una altra vegada

per Clemàstecs 17 de jul. 2016

Punsola-Reniu, 6c o V/Ae (240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.

-Ostres! Mira Montserrat què bonica que es veu des d'aquí! Veus aquella agulla esvelta i majestuosa!? Doncs és el Cavall Bernat, jo he pujat allà dalt!

Hauré repetit desenes de vegades aquest curt monòleg, tot passant per la C-58, davant de qualsevol víctima forana al món de l'escalada. No espero cap mena de resposta. Una cara de sorpresa i incredulitat és tot el que busco. I és que malgrat que pujar al Cavall Bernat avui en dia no sigui precisament una gran empresa (depèn de per on evidentment), per mi sempre serà un motiu d'orgull. És el Cavall Bernat i no crec que facin falta ni explicacions, ni raons, ni res de res.

Avui l'Aleix m'ha enganyat i convençut alhora. Som al peu del Cavall Bernat i pujarem per la Punsola-Reniu per enèsima vegada. La veritat és que ja feia dies que ho dèiem i una mica més de buit que de costum sota els peus sempre va bé a mode de remei contra el vertigen.

Comença l'Aleix fent els tres primers llargs. No recordava que hi hagués tanta alegria al primer llarg, i és per això que el fa ell i no jo, sort que és fàcil. El dos següents ja són un altre tema. Els trossos de diedre-fissura que encara resisteixen enganxats, tot i la roca, són molt divertits.

Els tres llargs següents els faig jo. En aquests el buit ja és considerable i l'Aleix el gaudeix de valent, li encanta mirar avall i observar com la gravetat cau. La roca aquí augmenta de qualitat i com sempre, em prometo que el pròxim cop que pugi, els provaré d'escalar en lliure íntegrament encara que no faci rotpunk.

L'últim llarg li cedeixo a l'Aleix. Ja no en té ganes després de fer 3 llargs de segon però al final acaba cedint, no pot dir que no. Per nosaltres és el millor llarg de la via. És la culminació, la màgia d'escalar els últims metres i arribar sol al cim del Cavall Bernat, notar tot el buit que pots notar sota els peus i muntar la reunió a la veritable i única Moreneta. Avui s'ho mereix ell que ha fet el llarg més alegre.

I una vegada més som al cim del Cavall Bernat. Al capdamunt de l'esvelta i majestuosa agulla més emblemàtica de Montserrat. Ja només resta la baixada, fins la berruga i després al pi que diuen. La baixada avui és tranquil·la i senzilla, no fa aquell vent que a vegades t'empeny al buit infinit que hi ha entre la paret de Diables i el Cavall Bernat.

Un altre cop, una altra vegada...

Ressenya: