Segueix-nos:

Face Sud Classique, V (460m)

Aiguille Dibona (3.131m)



Aquell dia ens va costar abandonar el comfort del sac. D’alguna manera sabíem que tan bon punt obríssim la cremallera de la tenda estaríem allunyant-nos de la nostra zona de comfort i que cada pas següent seria un esforç per poder-hi tornar, però en aquell moment, d’això, encara no n’érem conscients.
L’esmorzar va baixar ràpid, al ritme que la llum del Sol s’acostava a la paret i que els nostres cossos s’anaven activant. No hi va haver aproximació però sí temps suficient per perdre la respiració davant la majestuositat del repte, i això que ja portàvem hores clavant-hi la mirada, des del dia anterior. Desig i respecte, ambició i por, tot alhora. Cor contra cervell lluitant acaloradament fins que la Pedra Fortuna va donar, una vegada més, el tret de sortida.

Començar sempre va bé. Deixes enrere la tonteria i t’apliques de debò, plantant cara al que fins ara només havien estat fanfarroneries i començant a viure el que feia temps que somiaves. Acceptes les normes del joc i comença la partida, acte senzill i imperceptible, tot un certificat de compromís amb un mateix, amb el company i, sobretot, amb la muntanya.


 Aquell dia érem allà per donar-ho tot però pensàvem que no faria falta, clàssic error entre nosaltres. El cel era completament net, no feia vent i el teló de fons era esplèndid. El fred va desaparèixer amb la lluna i la roca agraïa els raigs del Sol, igual que els nostres clatells. De seguida vam abandonar la fissura que ratlla la paret de dalt a baix i amb ella qualsevol lligam amb el comfort i la tranquil·litat d’allò que ens és conegut.

L’escalada s’esdevingué espectacular. Cada pas, sense ser complicat, requeria un esforç al que no estem acostumats. Cada assegurança que posàvem ens suposava un sospir però ni a les reunions ens relaxàvem. Quedaven molts metres i no ens podíem encantar.


Aquell dia vaig perdre el compte de quants llargs havíem fet i de quants ens en quedaven. Per sort la via passa per un parell de llocs característics on posar el comptador a zero i un d’ells fou la vira Boell; punt de trobada de totes les vies de la paret que nosaltres travessàrem d’est a oest per complet. Allò era el punt de no retorn i aquell era el moment de prendre la decisió.

Se’ns havia fet tard però vaig mirar la ressenya i vaig contar que en quatre tirades (error!) érem a dalt, teníem temps de sobres. En aquell moment veia més difícil baixar que pujar, potser perquè portàvem molts metres mirant amunt i ja ens hi estàvem acostumant, però de seguida vaig sortir decidit canal amunt per esquivar el tros de paret més dret i que el Miquel, al següent llarg, ens tornés a l’aresta. I ens hi va tornar.

Tornàvem a ser a l’aresta després d’un flanqueig infernal per culpa del fregament de les cordes, del cansament i de pensar que encara quedava molta feina per fer. Això últim jo no ho sabia i les ganes d’arribar a dalt em donaven un plus de força que al meu company li faltava i que ja no va recuperar.


 Aquell dia se’ns va fer tard i escalàvem contra rellotge. Havíem de sortir d’allà tan ràpid com poguéssim i calia donar-ho tot. L’instint i la recentment assolida traça escalant granit ens feien escollir correctament el camí més senzill a seguir, tot i que a aquelles hores ja res era senzill.

Ja no gaudíem d’escalar, ja feia massa estona que no hi volíem ser allà. A cada pas ens feia mal un múscul més, teníem una mica menys d’energia i érem més maldestres. L’esgotament ens destrossava el cervell.

En algun moment per allà dalt em vaig adonar dels metres que encara quedaven i em va caure tot al damunt. Em vaig enfadar molt amb mi mateix però ho vaig dissimular per intentar mantenir la moral comuna el més alta que pogués. Si n’hagués estat conscient abans potser hauria fet com el meu company i hauria anat buscant llocs on esperar que passés la nit mentre seguíem avançant.


Aquell dia vam treure el millor de nosaltres i ens completàvem l’un a l’altre, era l’única manera de poder arribar a dalt. Quan un no podia més l’altre l’animava acostant les cordes cap al cim. Quan un començava a defallir l’altre li donava energia. Recordo menjar una barreta energètica i acte seguit enganyar-me a mi mateix pensant que allò m’havia donat molta força i que podia seguir escalant unes hores més...

Però ja no podíem més. Cada llarg que quedava era un calvari. El Sol començava a marxar i ja dúiem les jaquetes de fibra posades, fins i tot mentre escalàvem. Se’ns acabava el temps.

Aquell dia vam arribar a dalt i vaig saber que ho faríem a l’ última reunió doncs vaig reconèixer aquell últim tros de roca d’haver-lo vist en fotografies. En un joc de psicologia vaig pensar que el meu company necessitava més que jo arribar a dalt i li vaig fer fer l’últim llarg. Sabia que era senzill i volia que ell respirés tranquil al veure que el dia s’acabava i la muntanya també.

Jo al cim crec que no hi vaig ni parar. Mirant les fotos, entre l'última que estic escalant i la primera en que ja rapel·lem només hi ha dos minuts de diferència. Ja no volíem arribar a dalt, ara volíem arribar a baix. Per sort els ràpels es veuen molt bé des del cim i no vam tenir cap embolic. Ràpel, ràpel i un flanqueig que ja vam fer amb frontal i en ensamble per si de cas.

Aquell dia es va fer de nit just quan ja es podia fer de nit, en una terrassa al peu de la normal. Rendits a la muntanya ens vam fondre en una abraçada. Ja teníem tot el temps del món, com a molt arribaríem xops a la tenda i, si ho necessitàvem, sabíem que hi havia el refugi al costat.


Aquella nit era completament negra; ni lluna, ni estrelles. Ni tan sols les llengües de neu per on baixàvem reflexaven cap mena de llum. Dos punts de llum sobre dos caps baixaven trontollant enmig del negre. Al refugi ens esperaven preocupats tot i que nosaltres vam respirar molt més tranquils que ells en arribar-hi.

A la tenda no recordo què hi vam fer. Potser un te i alguna cosa de menjar. Recordo entrar al sac i deixar, per fi, que el meu cos es relaxés. Tornàvem a ser en aquest món humanitzat i comfortable. Les preocupacions i aquell dia tan llarg s’havíen acabat amb el mateix zip de la cremallera de la tenda que unes catorze hores abans havia donat la benvinguda al dia.


Aquella nit no va parar de ploure. A la mitja hora d’entrar a la tenda va començar la tempesta i no va minvar en tota la nit. L’endemà, sense poder sortir del sac, miràvem enfora i vèiem tota la muntanya nevada cosa que ens feia repassar les últimes hores del dia anterior i reflexionar sobre moltes coses.

Ens havíem salvat pels pèls. Mirar enrere és tot un exercici per veure les coses  clares, per veure els errors comesos però per estar orgullosos de nosaltres i de les nostres decisions.

Aquell dia, aquella nit, no els oblidarem mai.



Ressenya:


Alps

Aquell dia (Vacances alpines IV)

Face Sud Classique, V (460m)

Aiguille Dibona (3.131m)



Aquell dia ens va costar abandonar el comfort del sac. D’alguna manera sabíem que tan bon punt obríssim la cremallera de la tenda estaríem allunyant-nos de la nostra zona de comfort i que cada pas següent seria un esforç per poder-hi tornar, però en aquell moment, d’això, encara no n’érem conscients.
L’esmorzar va baixar ràpid, al ritme que la llum del Sol s’acostava a la paret i que els nostres cossos s’anaven activant. No hi va haver aproximació però sí temps suficient per perdre la respiració davant la majestuositat del repte, i això que ja portàvem hores clavant-hi la mirada, des del dia anterior. Desig i respecte, ambició i por, tot alhora. Cor contra cervell lluitant acaloradament fins que la Pedra Fortuna va donar, una vegada més, el tret de sortida.

Començar sempre va bé. Deixes enrere la tonteria i t’apliques de debò, plantant cara al que fins ara només havien estat fanfarroneries i començant a viure el que feia temps que somiaves. Acceptes les normes del joc i comença la partida, acte senzill i imperceptible, tot un certificat de compromís amb un mateix, amb el company i, sobretot, amb la muntanya.


 Aquell dia érem allà per donar-ho tot però pensàvem que no faria falta, clàssic error entre nosaltres. El cel era completament net, no feia vent i el teló de fons era esplèndid. El fred va desaparèixer amb la lluna i la roca agraïa els raigs del Sol, igual que els nostres clatells. De seguida vam abandonar la fissura que ratlla la paret de dalt a baix i amb ella qualsevol lligam amb el comfort i la tranquil·litat d’allò que ens és conegut.

L’escalada s’esdevingué espectacular. Cada pas, sense ser complicat, requeria un esforç al que no estem acostumats. Cada assegurança que posàvem ens suposava un sospir però ni a les reunions ens relaxàvem. Quedaven molts metres i no ens podíem encantar.


Aquell dia vaig perdre el compte de quants llargs havíem fet i de quants ens en quedaven. Per sort la via passa per un parell de llocs característics on posar el comptador a zero i un d’ells fou la vira Boell; punt de trobada de totes les vies de la paret que nosaltres travessàrem d’est a oest per complet. Allò era el punt de no retorn i aquell era el moment de prendre la decisió.

Se’ns havia fet tard però vaig mirar la ressenya i vaig contar que en quatre tirades (error!) érem a dalt, teníem temps de sobres. En aquell moment veia més difícil baixar que pujar, potser perquè portàvem molts metres mirant amunt i ja ens hi estàvem acostumant, però de seguida vaig sortir decidit canal amunt per esquivar el tros de paret més dret i que el Miquel, al següent llarg, ens tornés a l’aresta. I ens hi va tornar.

Tornàvem a ser a l’aresta després d’un flanqueig infernal per culpa del fregament de les cordes, del cansament i de pensar que encara quedava molta feina per fer. Això últim jo no ho sabia i les ganes d’arribar a dalt em donaven un plus de força que al meu company li faltava i que ja no va recuperar.


 Aquell dia se’ns va fer tard i escalàvem contra rellotge. Havíem de sortir d’allà tan ràpid com poguéssim i calia donar-ho tot. L’instint i la recentment assolida traça escalant granit ens feien escollir correctament el camí més senzill a seguir, tot i que a aquelles hores ja res era senzill.

Ja no gaudíem d’escalar, ja feia massa estona que no hi volíem ser allà. A cada pas ens feia mal un múscul més, teníem una mica menys d’energia i érem més maldestres. L’esgotament ens destrossava el cervell.

En algun moment per allà dalt em vaig adonar dels metres que encara quedaven i em va caure tot al damunt. Em vaig enfadar molt amb mi mateix però ho vaig dissimular per intentar mantenir la moral comuna el més alta que pogués. Si n’hagués estat conscient abans potser hauria fet com el meu company i hauria anat buscant llocs on esperar que passés la nit mentre seguíem avançant.


Aquell dia vam treure el millor de nosaltres i ens completàvem l’un a l’altre, era l’única manera de poder arribar a dalt. Quan un no podia més l’altre l’animava acostant les cordes cap al cim. Quan un començava a defallir l’altre li donava energia. Recordo menjar una barreta energètica i acte seguit enganyar-me a mi mateix pensant que allò m’havia donat molta força i que podia seguir escalant unes hores més...

Però ja no podíem més. Cada llarg que quedava era un calvari. El Sol començava a marxar i ja dúiem les jaquetes de fibra posades, fins i tot mentre escalàvem. Se’ns acabava el temps.

Aquell dia vam arribar a dalt i vaig saber que ho faríem a l’ última reunió doncs vaig reconèixer aquell últim tros de roca d’haver-lo vist en fotografies. En un joc de psicologia vaig pensar que el meu company necessitava més que jo arribar a dalt i li vaig fer fer l’últim llarg. Sabia que era senzill i volia que ell respirés tranquil al veure que el dia s’acabava i la muntanya també.

Jo al cim crec que no hi vaig ni parar. Mirant les fotos, entre l'última que estic escalant i la primera en que ja rapel·lem només hi ha dos minuts de diferència. Ja no volíem arribar a dalt, ara volíem arribar a baix. Per sort els ràpels es veuen molt bé des del cim i no vam tenir cap embolic. Ràpel, ràpel i un flanqueig que ja vam fer amb frontal i en ensamble per si de cas.

Aquell dia es va fer de nit just quan ja es podia fer de nit, en una terrassa al peu de la normal. Rendits a la muntanya ens vam fondre en una abraçada. Ja teníem tot el temps del món, com a molt arribaríem xops a la tenda i, si ho necessitàvem, sabíem que hi havia el refugi al costat.


Aquella nit era completament negra; ni lluna, ni estrelles. Ni tan sols les llengües de neu per on baixàvem reflexaven cap mena de llum. Dos punts de llum sobre dos caps baixaven trontollant enmig del negre. Al refugi ens esperaven preocupats tot i que nosaltres vam respirar molt més tranquils que ells en arribar-hi.

A la tenda no recordo què hi vam fer. Potser un te i alguna cosa de menjar. Recordo entrar al sac i deixar, per fi, que el meu cos es relaxés. Tornàvem a ser en aquest món humanitzat i comfortable. Les preocupacions i aquell dia tan llarg s’havíen acabat amb el mateix zip de la cremallera de la tenda que unes catorze hores abans havia donat la benvinguda al dia.


Aquella nit no va parar de ploure. A la mitja hora d’entrar a la tenda va començar la tempesta i no va minvar en tota la nit. L’endemà, sense poder sortir del sac, miràvem enfora i vèiem tota la muntanya nevada cosa que ens feia repassar les últimes hores del dia anterior i reflexionar sobre moltes coses.

Ens havíem salvat pels pèls. Mirar enrere és tot un exercici per veure les coses  clares, per veure els errors comesos però per estar orgullosos de nosaltres i de les nostres decisions.

Aquell dia, aquella nit, no els oblidarem mai.



Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada