Segueix-nos:

Chiricahua Roc, 6b+ (190m)

Serra de Comiols, Benavent de la Conca.


Segon dia de vacances, segon dia d'escalada, avui toca fer una senyora via.
Ens despertem amb molta calor a Vilanova i tornem cap al Pallars per escalar a Comiols on creiem que estarem més o menys refugiats de la calor gràcies a la seva orientació nord-oest (en cap cas per enyorança del conglomerat, que consti!). Des del poble de Benavent seguim una pista que ens deixa a ben justos deu minuts del peu de via, on acabem d'arribar creuant un parell de camps i remuntant un petit bosc.

La intenció és escalar obrint dues tirades seguides cadascú, per agilitzar el tema de la cordada de tres, i comença l'Arnau. El primer llarg puja per una llastra molt evident però un pèl bruta fins a fer reunió on aquesta desapareix. Amb els primers metres d'escalar ja ens adonem de que la pluja de pedres ens acompanyarà tot el dia i que ens caldrà estar ben atents.

Segueix l'Arnau amb el segon llarg, el més dur de tots, que segons la ressenya ha de ser un Ae però que segons tenim entès no passa de 6b+ i això motiva especialment al primer de cordada. Se'n surt prou bé, tot en lliure, patint i gaudeix. Darrera seu puja el Pau i tres quarts del mateix, però a mi em costa molt més i em veig obligat a treure l'estrep.

Les següents dues tirades les obre el Pau i es converteixen en els primers llargs que obre. Són uns quants metres més fàcils que els primers i ens enlairen de seguida guanyant així unes fantàstiques vistes a tota la conca. L'última reunió que munta el pau (R4) és una enorme feixa a la paret, un balcó que sembla fet expressament per resguardar-nos del Sol i permetre'ns descansar els ronyons de l'arnés.


Els dos últims llargs també els obre l'Arnau; el Pau diu que ja en te prou i jo no m'hi veig amb cor, tot i que després comprovo que són els metres més fàcils i on gaudeixo més, però portem gairebé sis hores penjats i només pensem en acabar ràpid. De seguida som a dalt de tot de la serra contents i satisfets, sobretot el Pau que ha aconseguit acabar la seva primera via seria, però tots tres n'estem molt cofois d'haver acabat aquesta gran via. Com a únic inconvenient ressaltaré la pluja de pedres que cauen i els trams descompostos que trobem al llarg de la via, però cal destacar el pati que ofereix Comiols i el fet que hi toqui l'ombra fins ben entrada la tarda.

Els Comiols (Vacances 2)

Chiricahua Roc, 6b+ (190m)

Serra de Comiols, Benavent de la Conca.


Segon dia de vacances, segon dia d'escalada, avui toca fer una senyora via.
Ens despertem amb molta calor a Vilanova i tornem cap al Pallars per escalar a Comiols on creiem que estarem més o menys refugiats de la calor gràcies a la seva orientació nord-oest (en cap cas per enyorança del conglomerat, que consti!). Des del poble de Benavent seguim una pista que ens deixa a ben justos deu minuts del peu de via, on acabem d'arribar creuant un parell de camps i remuntant un petit bosc.

La intenció és escalar obrint dues tirades seguides cadascú, per agilitzar el tema de la cordada de tres, i comença l'Arnau. El primer llarg puja per una llastra molt evident però un pèl bruta fins a fer reunió on aquesta desapareix. Amb els primers metres d'escalar ja ens adonem de que la pluja de pedres ens acompanyarà tot el dia i que ens caldrà estar ben atents.

Segueix l'Arnau amb el segon llarg, el més dur de tots, que segons la ressenya ha de ser un Ae però que segons tenim entès no passa de 6b+ i això motiva especialment al primer de cordada. Se'n surt prou bé, tot en lliure, patint i gaudeix. Darrera seu puja el Pau i tres quarts del mateix, però a mi em costa molt més i em veig obligat a treure l'estrep.

Les següents dues tirades les obre el Pau i es converteixen en els primers llargs que obre. Són uns quants metres més fàcils que els primers i ens enlairen de seguida guanyant així unes fantàstiques vistes a tota la conca. L'última reunió que munta el pau (R4) és una enorme feixa a la paret, un balcó que sembla fet expressament per resguardar-nos del Sol i permetre'ns descansar els ronyons de l'arnés.


Els dos últims llargs també els obre l'Arnau; el Pau diu que ja en te prou i jo no m'hi veig amb cor, tot i que després comprovo que són els metres més fàcils i on gaudeixo més, però portem gairebé sis hores penjats i només pensem en acabar ràpid. De seguida som a dalt de tot de la serra contents i satisfets, sobretot el Pau que ha aconseguit acabar la seva primera via seria, però tots tres n'estem molt cofois d'haver acabat aquesta gran via. Com a únic inconvenient ressaltaré la pluja de pedres que cauen i els trams descompostos que trobem al llarg de la via, però cal destacar el pati que ofereix Comiols i el fet que hi toqui l'ombra fins ben entrada la tarda.

Cap comentari:

Publica un comentari