Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Passejades. Mostrar tots els missatges
Vall de Ballibierna, Benasc.
Les tempestes aquí dalt fan por de debò i ens
amenacen durant tota la nit. Entre això i una poc encertada previsió
meteorològica ens fan canviar de plans i renunciar a l’ambició per poder fer
alguna activitat en un sol dia. Mirem i busquem entre llibres i mapes per
acabar triant a última hora. Farem un parell de tresmils sortint des de Senarta
i tornant a baixar el mateix dia.
El despertador sona a les cinc i fem els nou
quilòmetres de pista fins al refugi mentre acaba de sortir el Sol. Volem pujar
pel barranc de Culebres però no trobem manera de creuar el riu, així que tornem
a canviar de plans i seguim pel GR-11 fins als ibons de Ballibierna. La veritat
és que ha estat molt encertat perquè tota la vall és preciosa i ens brinda una
panoràmica genial de la cara sud de l’Aneto, que ens farà de teló de fons tot
el dia.
Des dels ibons tartera i més tartera fins que el llom
s’encongeix i ens trobem la cresta que ens porta al cim, fàcil però amb pati.
La veritat és que passem cagadets, que després de tant caminar costa canviar el
xip. La cresta s’eleva fins al cim que fa de
mirador ideal des dels Besiberris fins al Posets, amb l’Aneto i companyia just
enmig. Darrera nostre creixen nuvolades de pressa així que ens movem ràpid, cap
al pas del cavall!
Hi arriba el Luís, s’hi enfila un parell de
metres i gira cua, fa molta por. Jo m’hi acosto, m’ho miro i m’hi nego. Sembla
molt fàcil però fa molt respecte. Ens adelanta el Miquel i, decidit, s’enfila
al llom de roca i creua gaudint del pati. L’Arnau ni s’hi acosta i mentrestant
jo baixo a veure si es pot passar per sota, que resulta ser una escaquejada
molt fàcil i menys exposada.
A l’altre costat el Lluís i l’Arnau decideixen no creuar i ens separem. Ells refaran el camí de pujada i nosaltres baixarem per la tartera infinita que baixa directa al refugi. Ens retrobem tots quatre al refugi després d’haver creuat el riu amb l’aigua fins el genolls i baixem explicant batalletes els quilòmetres eterns de la pista fins a Senarta.
El tercer tres (Benasc II)
per Aleix
Del bosc d’Espot me’n vaig de pet cap a l’Aran. Aquesta
banda dels Pirineus m’és pràcticament desconeguda, i més encara a l’hivern, així
que una ideal primera presa de contacte va ser anar amb raquetes fins a
Montgarri.
Sortim tard (ens ho podem més que permetre) i per neu xafada
només ens cal seguir el caminet que va creuant boscos i prats de neu fins veure
despuntar l’agulla del santuari.
El Sol ens acompanya, fent estralls en les cares d’uns més
que dels altres, i la temperatura és ideal per caminar en màniga curta i la
sortida, a l’abast de qualsevol, és prou bonica. Llàstima de les motos de neu i
que el camí sigui tant pla i no es pugui fer amb esquís de muntanya, però tot i
això, només per poder esmorzar en aquest racó, ja paga la pena.
Romeria blanca
per Aleix
Matagalls-Montserrat (84,8 km)
Coll Formic-Monestir de Montserrat.
.jpg)
Després d'anys i panys
fent tard a l'hora d'apuntar-nos-hi, de recordar que existia quan ho
veiem a la televisió l'endemà i de sentir-ne a parlar, aquest any,
per fi, ens ha tocat fer la multitudinària Matagalls-Montserrat.
Vam sortir cinc valents de
Coll Formic, amb més improvisació d'última hora que entrenament
previ, i vam arribar un colló d'hores més tard al monestir. Se'n va
quedar un a mig camí i la resta, al arribar, fèiem realment molta
pena però a hores d'ara, sense mals ni agulletes, ja es parla de
fer-ho amb menys temps l'any que ve.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Penitència
per Aleix
Chata Pri Zelenom Plese (1.551)
Alt Tatras, Eslovàquia
Dissabte, les vuit i poc del matí. Algú crida enfadat paraules en un idioma estrany, molt probablement eslovac. Obro la cremallera d'una tenda comprada en un hipermercat (sí, s'enyora la Vaude de l'Arnau) i allà davant plantat un senyor vestit de verd, un guarda del parc, que balbucejant diferents idiomes ens fa entendre que hi ha un càmping uns metres més enllà, cosa que ja sabíem, i que estem en un parc natural, vaja que ens fa fora. No ens va multar i no sé si és perquè realment estàvem a fora del parc o perquè no parlàvem l'idioma, mai ho sabré.
Surto de la tenda, fa bon dia però la temperatura no deu passar dels 4 o 5 graus positius. El primer que faig és girar-me en busca de les muntanyes que ahir a la nit només s'insinuaven sota la lluna. Ahir semblava tot nevat, a la llum del sol només son pedres, i tot i que no es veu cap cim pels núvols que s'hi queden enganxats ja estic content d'haver vingut fins aquí.
Després de donar uns quants tombs trobem un lloc on es veu bastanta gent que se'n va d'excursió, i decidim que deu ser un bon punt de partida. Hi ha un plànol enorme de la zona i un parell de cartells amb la referència de les hores que es tarda per anar a un lloc o altre, i amb la Melanie decidim que anirem fins a Chata Pri, un refugi al mig d'un circ al que diu que es triga unes tres hores en arribar. De fet si hem anat fins a Eslovàquia ha sigut per culpa seva i meva, que passem les penes no-escalatòries junts i el mono de muntanya ens ha pogut.
Comencem a caminar, i mentre uns pesquen aigua al riu i altres reneguen per no tenir roba adequada o calçat còmode, jo ja vaig fent saltirons per enmig d'un bosc d'arbres enormes i colors i més colors. El camí és una pixada, rollo una pista forestal que no fa ni pujada gairebé, però al cap d'una estona ja es comença a fer feixuc caminar per dins del bosc amb el riu al costat. És just llavors quan entre els arbres es deixa veure el cim de la cresta que quedarà tota l'estona a la dreta, la segona foto. A partir d'aquí en som un parell que ens tornem mono-tema. . . Hi haurà vies? quants metres deu fer? calcari? granit?
I en breus, cap a l'oest, comencen a despuntar els pics que rodegen el circ, després el refugi i el llac. El lloc és impressionant i deixa córrer molt la imaginació. s'hi ha de venir a fer alguna cosa de profit per aquí.
Un cop al refugi entrem a dins perquè a fora comença a fer un fred que pela i ens prenem uns tes, cafès, capuccinos o el que toqui per entrar en calor amb el pa amb formatge que duiem a la motxilla. I sí, a Eslovàquia pagues un capuccino en un refugi de muntanya més barato que a qualsevol bar del centre Sabadell!
Chata Pri, un tast de Tatras
per Aleix
Pedraforca (2.497 m)
Massís del Pedraforca, Berguedà
Avui, dia onze de setembre, l'Arnau i la Marta hem coronat el cim del Pedraforca de 2497 metres. Les aglomeracions i les demagògies no són del meu gust. Així que, què millor que pujar una muntanya com el Pedraforca un dia com avui!
Resumint, molta gent (ingenu de mi), la descoberta que una ruta a peu també pot estar ben ensabonada i la tristesa de veure la tartera exageradament degradada pel pas de la gent i com aquests feien cas omís dels plafons informatius sobre el tema. Coses per pensar.
Les rambles
per Clemàstecs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Passejades. Mostrar tots els missatges