El príncep de les maduixes

Cresta dels Tres Consellers, D/IV+ (400m)

Pic del Néouvielle (3.091m)

Matinada de rigor, sense passar-se, i aproximació fins una congesta a peus d'un tres mil, que dit així sona a molt extrem però que sortint de la presa de Cap de Long no ha arribat a les dues hores d'excursió.


Esmorzem dins la rimaia. Un guia, expert coneixedor de la zona ens havia advertit de la necessitat imperial d'utilitzar grampons per arribar a la paret i, com que l'últim cop que vam dubtar la vam cagar, avui portem uns quants quilos de més. La rimaia rai, passem xino xano per les seves entranyes i ens plantem al peu de la gran diagonal que talla la paret. Quasi que l'escalada comença aquí.


Treiem la corda pel primer pas, per eclipsar la pestilència de la roca, i acabem d'esbufegar de valent amb el que queda fins al coll. A partir d'aquí tot és tan fàcil com resseguir el fil fins el mateix cim.


Encara no ens hem aclarit si anem a l'ensamble, a llargs o què passa quan ja estic muntant reunió als peus del diedre de mig camí. Llàstima, li toca al Pau! Se li fa evidentment curt i afloren les ganes d'escalar de debò, més encara al veure la cordada que puja pel bell mig de la paret del costat. Nosaltres xino xano, cresta amunt.


Recorregut agradable, sense ràpels ni desgrimpades, sense xemeneies ni canals, només blocs enormes de granit a mode de passarel·la fins al cim. I així, com qui no vol la cosa, hem pujat al Neouviélle.

Embarquement Immédiat, V+ (200m)

Muralla de Cap de Long, Massís del Néouvielle.

L'Insoutenable Légèreté de l'Être, 6a+ (155m)

Muralla de Cap de Long, Massís del Néouvielle. 

Desperto sota un cel radiant en un indret per descobrir, que la boira de mitja tarda no em va deixar gaudir el vespre anterior. Si giro el cap a un costat veig la paret de granit, a tocar, banyada pels primers raigs sol i a l'altre intueixo el reflex dels tres mils a l'aigua del llac, idíl·lic per què avui em quedo aquí però demà vaig allà.

Bon indret per escalar a literalment dos minuts del cotxe. A nosaltres ens serveix d'excusa per allargar l'estança, així escalfem el dia abans i hi descansem el dia després.


Abans, comencem per la fàcil i clàssica del lloc, que emprenem amb una ressenya que la preveu molt poc equipada però que de seguida ens recorda a quin costat dels Pirineus som; només posem alguna cosa als dos primers llargs i perquè ens hem saltat expansions, és el que passa quan et penses que no n'hi ha! Superat això, xapa i sigue.

I abans, és la segona meitat de la via la que paga la pena, amb un flanqueig fotogènic i moltes bones fissures.


Després el tema canvia, busquem una mica més de pebre tot i que l'amanida també sigui a base d'expansions. Un bonic diedre per aixecar-nos del terra ens enganya amagant adherents capricis de la roca. Sento el Pau renegar però no el veig, quan acabi ja avisarà...

Però és que el després ens tenia preparats dos diedres enverinats que no han sortit ni amb superglue, i no per què no hi haguem fet força precisament. Després del després, encara ens queda surfejar un esmolat esperó sota l'amenaça d'acabar xops.


Abans o després tornarem a abusar de les bondats d'aquest granit equipat i sense aproximació però aprofitem l'aiguat que cau per tocar el dos, cap aquí o cap allà.

Ressenya: