Segueix-nos:

Pic de La Carbassa (2740m)

Meranges, La Cerdanya.



I vam fer tard.
La nevada de torn se les prometia abundants i voluptuoses, el perill d'allaus disparat a tocar sostre i els nostres culs inquiets matinant a la cerca i captura de la polsarraca. Calcem les millors mudes i fixem la mirada als cims de vaques que separen la Tossa Plana del Comapedrosa, cap a una mal considerada ruta d'iniciació, almenys en segons quines condicions.
La gimcana comença pel bosc, on pujar pel dret escurça l'animalada de volta que fa la pista però obliga a carregar esquís a l'esquena i passar una estona buscant rovellons.
Desembre.
Màniga curta.


Arribem de nou a la pista, tornem a calçar fustes i ja veiem el que ens espera, LA CROSTA. No una crosta de berger qualsevol, no, una crosta de veritat, la mare de totes les crostes. Mig pam de regel sobre mig metre de pols que no aguanta el nostre pes ni de pujada. Per sort apareix per sorpresa una cabana on parem a esmorzar i remuntar la moral que ja se'ns enduria cap a casa.
Seguim amunt i fem cim ben sols.


De baixada ens tirem a buscar la palorra que sembla prou ferma i no enganya, la neu ben dura fins que tímidament en un parell de tombs es comença a trencar la crosta i comença l'infern.
Som molt amunt, o la pista molt avall encara.
Aquí no hi ha tècnica de supervivència que valgui i com que no hem de demostrar res a ningú baixem fent diagonals tan llargues com el terreny permet entre gir maria i gir maria.
Sí.
De baixada.
Mil hores més tard arribem a la pista on canviem el calvari de la crosta per un intens exercici de tríceps, etern, fins al cotxe.


Cerdanya Esquí

La crosta

Pic de La Carbassa (2740m)

Meranges, La Cerdanya.



I vam fer tard.
La nevada de torn se les prometia abundants i voluptuoses, el perill d'allaus disparat a tocar sostre i els nostres culs inquiets matinant a la cerca i captura de la polsarraca. Calcem les millors mudes i fixem la mirada als cims de vaques que separen la Tossa Plana del Comapedrosa, cap a una mal considerada ruta d'iniciació, almenys en segons quines condicions.
La gimcana comença pel bosc, on pujar pel dret escurça l'animalada de volta que fa la pista però obliga a carregar esquís a l'esquena i passar una estona buscant rovellons.
Desembre.
Màniga curta.


Arribem de nou a la pista, tornem a calçar fustes i ja veiem el que ens espera, LA CROSTA. No una crosta de berger qualsevol, no, una crosta de veritat, la mare de totes les crostes. Mig pam de regel sobre mig metre de pols que no aguanta el nostre pes ni de pujada. Per sort apareix per sorpresa una cabana on parem a esmorzar i remuntar la moral que ja se'ns enduria cap a casa.
Seguim amunt i fem cim ben sols.


De baixada ens tirem a buscar la palorra que sembla prou ferma i no enganya, la neu ben dura fins que tímidament en un parell de tombs es comença a trencar la crosta i comença l'infern.
Som molt amunt, o la pista molt avall encara.
Aquí no hi ha tècnica de supervivència que valgui i com que no hem de demostrar res a ningú baixem fent diagonals tan llargues com el terreny permet entre gir maria i gir maria.
Sí.
De baixada.
Mil hores més tard arribem a la pista on canviem el calvari de la crosta per un intens exercici de tríceps, etern, fins al cotxe.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada