Matisos

per Aleix 23 de jul. 2019

A. C. Valdric, V (230m)

Pic de la Solana de Llauset, Llauset.

Ostres quin llarg! Me'l miro des de dalt i em brillen els ulls, gairebé em cau la baba només de pensar-hi. Com gaudiré flotant per allà, cosint de valent el perfecte diedre i les infinites fissures que ratllen la placa! Som-hi, va, corre! El somio deliciós.

Collons quin llarg. Me'l miro des de dalt i em tremolen les cames, gairebé trec l'esmorzar només de pensar-hi. Com suaré patint per allà, sense cap assegurança fixa ni al diedre herbós ni a la microfissura cega de mitja placa! Sí? Vols dir? Segur? Un malson horrible.

M'hi acosto en silenci. Àgil, somrient de pedra en pedra. Acaricio la congesta de neu i les flors que neixen d'aquesta aigua transparent. Aixeco el cap i veig l'evident placa, banyada pel sol, demanant a crits ser escalada. Des de baix tot sembla més fàcil.

M'hi acosto en silenci. Capcot, entrampussant per la tartera. Rellisco per culpa d'una clapa de neu i espetego de cul en un fangar. Aixeco el cap i intueixo l'humit diedre, a l'ombra, com un mur nord inescrutable. Des de baix encara fa més por.

Faig un mos i em preparo. Fem petar la xerrada tot posant-nos crema solar, el que m'espera em fa feliç, més i tot que el ser on sóc. Ordeno el material a l'arnés, mirant-me la paret, el joc ha començat i l'únic que vull és ser uns metres més amunt, allà al mig, i que no s'acabi mai.

Faig un mos i em preparo. El silenci és palpable, el que m'espera m'horroritza, no voldria ser on sóc. Faig un manyoc de tot plegat, d'esquena a la paret, no m'atreveixo a mirar amunt i l'únic que vull és ser lluny d'aquí i que per alguna raó sobrenatural el joc no hagi de començar mai.

Començo pel diedre. Tombat i amb bona roca. M'enlairo sense massa miraments fins que el terra és prou lluny com per demanar un tascó, a caldo. La ressenya em convida a sortir cap a la placa i no sé quina fissura triar. Un alien perfecte em permet saltar de l'una a l'altra i mirar-me-les totes. Cap em fa el pes i me'n torno al romanticisme del net diedre, ja sortiré una mica més amunt.

Començo pel diedre. Vertical i amb la roca polida pel glaç. Pujo tremolant i de seguida necessito entaforar un parell de tascons, que saltaran quan tensi la corda. La ressenya diu que cap a la placa però no hi veig cap fissura bona. Un alien de dues lleves em fa apretar les dents mentre intento trobar la línia. No ho veig clar i reculo a la recollida seguretat del diedre, deu ser més amunt.

Surto a la placa. Ara sí, veig clara la línia a seguir, creuant tota la placa farcida de fissures i forats. Crido d'alegria al company mentre em deleito tocant-ho tot. Adherències, fissures i regletes amanides al gust amb flotants de manual.

Surto a la placa. El diedre més amunt desploma i no hi ha alternativa. Dubto i tremolo al no saber què m'espera al següent pas. Aviso al company que estigui atent perquè no me'n fio de res. Liquen, molsa i roms que no trobo manera d'assegurar amb dignitat.

I per fi arribo a la reunió. El somni ha acabat, se m'ha fet curt. Xisclo d'alegria. Com m'agrada escalar!

I per fi arribo a la reunió. El malson ha acabat, se m'ha fet etern. Respiro alleugerit. Com m'agrada escalar!

Ressenya: