Segueix-nos:

Corredor Vermicelle, PD (270m)

Cambra d'Ase (2.750m)

  
Quan surts del bosc i et mires el circ de seguida veus per on vols pujar i per on voldràs baixar. Avui no carreguem cordes ni ferralla, volem pujar pel més clàssic i estètic corredor de tota la comarca; avui carreguem esquís, no voldrem baixar pel llom.


Anem a bon ritme però ens avança una colla que només de veure de quin peu calcen ja sabem on van, perfecte perquè ens obriran traça, perfecte si s'esperen a baixar. Quan entrem a la gola del llop ja estem sols.


Darrera nostre la plana i el bosc es van allunyant a cada passa, a banda i banda parets de granit glaçat, però davant nostre es dibuixa una línia calenta que, com una escala, ens porta cap amunt.


Inevitablement se m'enganxa al cervell una cançó i em rendeixo a tararejar. Darrera meu sento que algú diu que va trempat de goig, l'altra ens renya per no haver-la portat per aquí abans i l'últim sembla absorbit en un debat intern, decidint si s'ha de baixar per allà o si no toca encara.


Entre rauxa i xerinola s'acaba el corredor i ens estampem contra la realitat; fa un vent de mil dimonis. Hem de fotre el camp d'aquí ben ràpid, però a ningú li passa pel cap de dir en veu alta que podem tornar plàcidament a casa pel llom. Tampoc ens veiem tornant per on hem pujat, així que resseguim el fil de la paret cap a l'esquerra. Passem el gigoló, avui sembla més fàcil que fa uns anys, i arribem a la central. Tampoc ens fa el pes, tira més l'idea de fer cim i anar a buscar aquell tub que tant sexy es veia des de baix...


I així ens emmerdem a seguir passejant per l'aresta, amb un vent que tomba i flirtejant amb el barranc. Fins al cim és prou senzill, però el tram de cresta que no veiem serà més entretingut. Dubtem uns instants, però seguim. El Pau obre traça i estira del ramat fins la carena des d'on podrem calçar les fustes, per fi.


Guardem grampons tant ràpid com podem, és infernal el vent i el fred que fa. Ens ordenem per no baixar tots alhora i de seguida descobrim els taurons amagats sota la neu endurida, llàstima. De seguida entrem al tub, somiant en la polsarraca que hi haurà acumulada... I tampoc. Neu dura i pesada, poc amable. En tot cas la línia és una passada i quan li trobem el truc a la neu gaudim de valent. Fins i tot algú intenta treure xispes acostant-se massa a les roques...


En fi, Serafí, que està molt bé posar pebre a la pujada abans de gaudir de la baixada i fer tastets d'alpinisme amb esquís, segur que repetim! 


Ressenya:




Alpinisme Cambra d'Ase Esquí

Stairway to heaven

Corredor Vermicelle, PD (270m)

Cambra d'Ase (2.750m)

  
Quan surts del bosc i et mires el circ de seguida veus per on vols pujar i per on voldràs baixar. Avui no carreguem cordes ni ferralla, volem pujar pel més clàssic i estètic corredor de tota la comarca; avui carreguem esquís, no voldrem baixar pel llom.


Anem a bon ritme però ens avança una colla que només de veure de quin peu calcen ja sabem on van, perfecte perquè ens obriran traça, perfecte si s'esperen a baixar. Quan entrem a la gola del llop ja estem sols.


Darrera nostre la plana i el bosc es van allunyant a cada passa, a banda i banda parets de granit glaçat, però davant nostre es dibuixa una línia calenta que, com una escala, ens porta cap amunt.


Inevitablement se m'enganxa al cervell una cançó i em rendeixo a tararejar. Darrera meu sento que algú diu que va trempat de goig, l'altra ens renya per no haver-la portat per aquí abans i l'últim sembla absorbit en un debat intern, decidint si s'ha de baixar per allà o si no toca encara.


Entre rauxa i xerinola s'acaba el corredor i ens estampem contra la realitat; fa un vent de mil dimonis. Hem de fotre el camp d'aquí ben ràpid, però a ningú li passa pel cap de dir en veu alta que podem tornar plàcidament a casa pel llom. Tampoc ens veiem tornant per on hem pujat, així que resseguim el fil de la paret cap a l'esquerra. Passem el gigoló, avui sembla més fàcil que fa uns anys, i arribem a la central. Tampoc ens fa el pes, tira més l'idea de fer cim i anar a buscar aquell tub que tant sexy es veia des de baix...


I així ens emmerdem a seguir passejant per l'aresta, amb un vent que tomba i flirtejant amb el barranc. Fins al cim és prou senzill, però el tram de cresta que no veiem serà més entretingut. Dubtem uns instants, però seguim. El Pau obre traça i estira del ramat fins la carena des d'on podrem calçar les fustes, per fi.


Guardem grampons tant ràpid com podem, és infernal el vent i el fred que fa. Ens ordenem per no baixar tots alhora i de seguida descobrim els taurons amagats sota la neu endurida, llàstima. De seguida entrem al tub, somiant en la polsarraca que hi haurà acumulada... I tampoc. Neu dura i pesada, poc amable. En tot cas la línia és una passada i quan li trobem el truc a la neu gaudim de valent. Fins i tot algú intenta treure xispes acostant-se massa a les roques...


En fi, Serafí, que està molt bé posar pebre a la pujada abans de gaudir de la baixada i fer tastets d'alpinisme amb esquís, segur que repetim! 


Ressenya:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada