Ha tornat l'hivern

per Aleix 22 de gen. 2017

Puigpedrós (2.915m)

Meranges/refugi de Malniu, La Cerdanya

Amb aquest rotllo de l'escalada sovint deixem de banda els cims que no presenten dificultats per pujar-hi i ens decantem per parets més que per cims concrets. Ara, amb esquís als peus, és més fàcil perseguir metes més emblemàtiques alhora que senzilles.
 

Ahir la combinació meteo/perill d'allaus ens va fer pujar a la Cerdanya, que amb el paquet dels últims dies i la porta de Sibèria ben oberta està espectacular. Passem Meranges, posem cadenes i arribem ben bé fins on la barrera ens impedeix continuar.

Tot i ser dissabte, el nostre plan és molt dominguero; esmorzar abans d'arribar, equipar-se sense presses, jugar a fer maries a dins del bosc i parar a esmorzar de nou al refugi. La parsimònia la deixem al refugi, vés a saber quina hora és ja, i tirem amunt aviam si atrapem els que anaven a davant. 

El dia aguanta prou bé i anem fent fins que sortint del bosc veiem que el vent ens castigarà de valent. Cada vegada fa més fred i parem a fer un tè amb l'excusa d'haver trobat una fita. Aquí ens troben la parella que anava davant nostre, que ja baixen, i ens avisen que a dalt fa un fred de pebrots, que ens abriguem.

Lluny d’espantar-nos seguim amunt per comprovar que no ens enganyen. De seguida ens devoren els núvols i ja hi som tots: molt fred, vendaval i boira. A això li sumem que el lloc és un desert sense cap punt de referència i fem el pòquer.

Seguim a cegues, gràcies a la tecnologia, resseguint la poc insinuada carena. De sobte, fora de la nostra trajectòria, intuïm un ressalt amb olor a cim. Fem l'últim esforç i traiem el Puigpedrós de la llista de pendents.

El confort al cim és molt precari. Sacrifico una mà per fer la foto i cap avall cagant llets. La paleta cimera ens regala uns metres de pols però tot el replà següent és dels pitjors que hem esquiat mai, sembla l'Antàrtida. Un camp ple de crestes de neu, on clavar les espàtules i sortir catapultat endavant és la tònica, amanit amb uns quants rocs aquí i allà. Evidentment ens perdem, que no es veu res, però el GPS ens salva un parell de cops.

El fred disminueix amb l'alçada, s'hi veu més i la neu millora. Rematem la baixada pel tros de bosc on, com sempre, la neu no ha transformat i podem gaudir una mica. Al refugi un ramat de canalla trenca el silenci, però hi berenem ben a gust. Sí, hi berenem, que se'ns ha fet tard. 

Del refugi al cotxe decidim resseguir la pista, que si ens entrem al bosc se'ns fa de nit. Encarrilem els esquís a la rodera del tot terreny que deu haver passat unes hores abans que ens deixa al cotxe de seguida, tot i regalar-nos una bona remada.

La furgo arranca gairebé  a la primera i cap a casa ben contents i aprofitem el camí per fer els plans per la setmana vinent.