Segueix-nos:

Gra de Fajol Gran (2.714 m)

Ulldeter, Ripollès.


Ja en feia de temps que no ens aixecàvem tan d'hora, no són ni les sis. El cap em roda i el nas està bastant tapat. Ahir era Nadal i avui St. Esteve, com a mínim per mi. Durant el viatge pateixo, ja no només pel meu estat físic, sinó pel d'ells. Són al sostre, a la intempèrie, i no estan tan subjectes com m'agradaria.  No cauen, no, arriben al destí.


Buido el maleter del cotxe amb un somriure d'orella a orella i ho preparo tot amb molta atenció. Avui fa un temps espatarrant i és obligatori ser on sóc. Me'ls poso ben bé a deu metres del cotxe, no més, i comencem a pujar. El meu ritme és feixuc i pesat. Vèiem el nostre destí al fons i malgrat tot només hi ha un camí possible que ja coneixem.


Ja som a mig camí i veient que els rocs sobresurten d'entre l'homogeneïtat blanca, decidim baixar. Ja en tenim prou de pujar per ara. M'hi llenço amb alegria. Al principi és incòmode, poca-traça, gens gràcil. De fet, no millora en cap moment, però la il·lusió encara no ha marxat pas. Em costa agafar el ritme, la logística. Em costa entendre la tècnica, l'estil.


Tornem a pujar altre cop on érem, ara una mica més lleugers. Mirem a l'esquerra, els rocs encara hi són. Mirem a la dreta, no n'hi ha tants. Seguim pujant. Ara el tema es posa seriós, com a mínim si no els portes esmolats. Virtualment em fa respecte, realment no n'hi ha per tant, però algú m'hi empeny i acabem arribant a dalt.


Si la pujada ja fa respecte, la baixada sense comentaris. Però si abans m'han empès a pujar, ara directament em claven una puntada i baixo de cop. Recapitulem. De cop torna un bri d'aquell gest gràcil que havia tingut, ja no semblo tan poca-traça i la incomoditat ha desaparegut. Baixo embriagat, satisfet, avall, sense vacil·lar com abans.


Una empenta i dos girs són tot el que mancava per fer sortir la poca gràcia que havia tingut. O potser no. Potser també ha fet falta la pujada, l'entorn i passar per caixa.


Recapitulem

Gra de Fajol Gran (2.714 m)

Ulldeter, Ripollès.


Ja en feia de temps que no ens aixecàvem tan d'hora, no són ni les sis. El cap em roda i el nas està bastant tapat. Ahir era Nadal i avui St. Esteve, com a mínim per mi. Durant el viatge pateixo, ja no només pel meu estat físic, sinó pel d'ells. Són al sostre, a la intempèrie, i no estan tan subjectes com m'agradaria.  No cauen, no, arriben al destí.


Buido el maleter del cotxe amb un somriure d'orella a orella i ho preparo tot amb molta atenció. Avui fa un temps espatarrant i és obligatori ser on sóc. Me'ls poso ben bé a deu metres del cotxe, no més, i comencem a pujar. El meu ritme és feixuc i pesat. Vèiem el nostre destí al fons i malgrat tot només hi ha un camí possible que ja coneixem.


Ja som a mig camí i veient que els rocs sobresurten d'entre l'homogeneïtat blanca, decidim baixar. Ja en tenim prou de pujar per ara. M'hi llenço amb alegria. Al principi és incòmode, poca-traça, gens gràcil. De fet, no millora en cap moment, però la il·lusió encara no ha marxat pas. Em costa agafar el ritme, la logística. Em costa entendre la tècnica, l'estil.


Tornem a pujar altre cop on érem, ara una mica més lleugers. Mirem a l'esquerra, els rocs encara hi són. Mirem a la dreta, no n'hi ha tants. Seguim pujant. Ara el tema es posa seriós, com a mínim si no els portes esmolats. Virtualment em fa respecte, realment no n'hi ha per tant, però algú m'hi empeny i acabem arribant a dalt.


Si la pujada ja fa respecte, la baixada sense comentaris. Però si abans m'han empès a pujar, ara directament em claven una puntada i baixo de cop. Recapitulem. De cop torna un bri d'aquell gest gràcil que havia tingut, ja no semblo tan poca-traça i la incomoditat ha desaparegut. Baixo embriagat, satisfet, avall, sense vacil·lar com abans.


Una empenta i dos girs són tot el que mancava per fer sortir la poca gràcia que havia tingut. O potser no. Potser també ha fet falta la pujada, l'entorn i passar per caixa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada