No provar-ho...

per Aleix 7 de nov. 2013

…una manera com qualsevol altra de fracassar.

Fot fresca, la roca està freda i m’ha deixat els dits garratibats, però ara em toca a mi i en breus el Sol m’escalfarà el clatell. Les xapes, suficients, són uns espits amb una plaqueta petita i m’obligaran a escalar perquè no s’estimen massa entre ells però la tirada es veu molt bona.

M’hi llenço amb un xic de respecte (que vol dir que estic cagat i no les tinc pas totes). Regleta, adherència, regleta, adherència, regleta, adherència, cantazo, xapa... i sant tornem-hi. M’atrapa el Sol a mig llarg i m’obliga (gràcies) a fer un descans per quedar-me en mànigues de camisa. 

Segueixo.

Passos preciosos que gaudeixo tant com bonament puc i és que, ves a saber perquè, el cervell es nega a fluïr igual que quan fa esportiva. Passen els anys i això no canvia. No em deixa anar al màxim, no em permet contemplar l’opció de caure per molta expansió que hi hagi.

Confio en la roca, confio en les assegurances, confio en les cordes, en la cassoleta i sobretot en el company que m’anima des de la reunió però tot i així no sóc capaç d’escalar fins on sé que puc escalar. I passa el que temia que passés.

Les regletes desapareixen. Uns quants passos llargs de cantells arrodonits i vernissats em deixen a l’esquerra de la següent expansió que, alhora, marca el final de les dificultats del llarg. Només he fer una mica més del que estava fent fins ara, és a dir escalar i deixar-me estar de tonteries, però no tinc pebrots. Veig clar que cauré, que no m’aguanto d’allà amb els peus en adherència.   

No ho puc fer, no m’hi veig amb cor, no ho faré. Des de la reunió em pregunten si es pot caure. Una pregunta clara, directa i punyent que s’endú una resposta evident i sense floritures: SÍ. Llavors? Doncs no ho sé pas.

Irracionalment bloquejat fujo de les obligacions que jo mateix m’havia imposat. Frustrat i decepcionat demano disculpes, més a mi mateix que als companys, i me n’allunyo en un silenci pensatiu que no aconsegueix desvetllar els perquès.

No els he descobert encara i com més voltes hi dono menys els entenc i més penso que sí que ho hauria pogut fer. Deuen ser coses d’això que tant ens agrada i d’on no sempre se’n surt airós, deu ser que m’havia mal acostumat... deu ser que no hi vaig posar el que hi hauria d’haver posat. I punt.