Segueix-nos:

Wagner, 6b+ (75m)

El Sentinella, Montserrat.


Quan s’acaba la clausura toca l’obertura no? Doncs començo a tornar a la muntanya prou pel dret, havent gastat un dia de descans post-tap.

Pugem amb el Miquel fent alguna que altra marranada fallida fins a Sant Benet i decidim que ens fa mandra creuar pel dret cap a Gorros així que seguim recte amunt fins poder creuar planerament cap a la Plantació... Una mica més i acabem a Sant Jeroni!
Hem triat una via curta però prou atractiva en una agulla que havia admirat un parell de cops des de les seves veïnes i es veia molt atractiva. Ahir, en veure-la per primer cop amb intenció, ens va fer escagarrinar, tot s’ha de dir. Esveltesa i verticalitat no ens poden fer tirar enrere i de seguida començo a enfilar el primer llarg, que el Miquel vol fer el 6b+ del segon.
Em costa una eternitat solucionar el llarg, no per difícil sinó per manca de confiança. Vaig tan peix que em sembla que tot s’hagi de trencar i que tots els peus patinin però no és així, la roca és bona i no està gens sobada, total que per molt que renegui arribo a la reunió sa i estalvi.

El Miquel puja tant panxo i mentalitzat amb la placa desplomada del segon llarg. Es veu molt guapo i ell treu tots els passos penjant-se un parell de cops però jo només de veure’l a ell ja em fan mal els braços. Pujo com una rata de carrer, marranejant al màxim, penjant-me de tot i fent tots els A0’s possibles.
La traca final és un llarg de trenta i pico metres que no té desperdici. Tot i així el meu coco no em deixa encadenar massa passos seguits i em fa penjar cada dos per tres, però realment està tot farcit de bústies i amanit amb alguna àrea de servei cap al final de tot.

Un cop a la última reunió es gira un bon vent que ens treu les insipients ganes que teníem d’acabar de pujar al cim de l’agulla i anar a buscar el ràpel, així que lliguem les cordes i tirem cap avall. Preteníem fer dues tirades de ràpel però en arribar a la reunió del segon llarg sembla que les cordes toquin els arbres i decideixo tirar avall; decisió molt encertada, s’arriba a terra en un sol ràpel de pràcticament 60 metres però és recte i no hi ha res on enredar les cordes.
Avui m’omple una satisfacció enorme d’haver deixat enrere el llast del TAP i poder tornar a la vertical, amb agulletes als tríceps, però amb més ganes que mai. Demà més!

Ressenya:


Montserrat - Bellavista

Ben retornat

Wagner, 6b+ (75m)

El Sentinella, Montserrat.


Quan s’acaba la clausura toca l’obertura no? Doncs començo a tornar a la muntanya prou pel dret, havent gastat un dia de descans post-tap.

Pugem amb el Miquel fent alguna que altra marranada fallida fins a Sant Benet i decidim que ens fa mandra creuar pel dret cap a Gorros així que seguim recte amunt fins poder creuar planerament cap a la Plantació... Una mica més i acabem a Sant Jeroni!
Hem triat una via curta però prou atractiva en una agulla que havia admirat un parell de cops des de les seves veïnes i es veia molt atractiva. Ahir, en veure-la per primer cop amb intenció, ens va fer escagarrinar, tot s’ha de dir. Esveltesa i verticalitat no ens poden fer tirar enrere i de seguida començo a enfilar el primer llarg, que el Miquel vol fer el 6b+ del segon.
Em costa una eternitat solucionar el llarg, no per difícil sinó per manca de confiança. Vaig tan peix que em sembla que tot s’hagi de trencar i que tots els peus patinin però no és així, la roca és bona i no està gens sobada, total que per molt que renegui arribo a la reunió sa i estalvi.

El Miquel puja tant panxo i mentalitzat amb la placa desplomada del segon llarg. Es veu molt guapo i ell treu tots els passos penjant-se un parell de cops però jo només de veure’l a ell ja em fan mal els braços. Pujo com una rata de carrer, marranejant al màxim, penjant-me de tot i fent tots els A0’s possibles.
La traca final és un llarg de trenta i pico metres que no té desperdici. Tot i així el meu coco no em deixa encadenar massa passos seguits i em fa penjar cada dos per tres, però realment està tot farcit de bústies i amanit amb alguna àrea de servei cap al final de tot.

Un cop a la última reunió es gira un bon vent que ens treu les insipients ganes que teníem d’acabar de pujar al cim de l’agulla i anar a buscar el ràpel, així que lliguem les cordes i tirem cap avall. Preteníem fer dues tirades de ràpel però en arribar a la reunió del segon llarg sembla que les cordes toquin els arbres i decideixo tirar avall; decisió molt encertada, s’arriba a terra en un sol ràpel de pràcticament 60 metres però és recte i no hi ha res on enredar les cordes.
Avui m’omple una satisfacció enorme d’haver deixat enrere el llast del TAP i poder tornar a la vertical, amb agulletes als tríceps, però amb més ganes que mai. Demà més!

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada