Segueix-nos:

Via dels Duis, V+ (150 m)

Dent d'en Rosell, Núria.


A quarts de vuit del vespre i de manera bastant improvisada arribem a l'aparcament de Fontalba i el primer que fem és destapar una ampolla de sidra per amenitzar la bona temperatura i la pau que s'hi respira. Fem el sopar entre furgonetes i autocaravanes i dormim sota les estrelles entre vaques i vedells.
De bon matí ens desperta un atac de vaques assassines i encara amb una mica de fresca baixem cap a on creiem que es troba la paret. Creiem perquè ni l'hem vist ni hi hem escalat mai, de manera que seguim les indicacions de la ressenya i quan ja sembla que estem a punt de despenyar-nos barranc avall descobrim la paret. Més imponent del que esperàvem a primera vista.
Hem triat una via curta, mig equipada, que sembla que satisfarà els nostres paladars i amb el primer llarg ja veig que m'agradarà. Després d'una mica de selva enfilo el gendarme on més que fer bavaresa sembla que toqui una arpa de la de fissures paral·leles que tinc. Tot el llarg està desequipat però els camalots grans entren sols i els micros petits costen de treure.
El segon llarg, i tota la resta, me'ls cedeix amablement l'Arnau. Surto per una placa d'adherència amb una mica de molsa, però que es deixa fer. Passo por per no tenir el coco acostumat però vaig fent. Un parabolt, un clau i arribo a una enorme llastra que al posar-hi un friend veig com es mou. El trec i no el puc posar enlloc més i la llastra és l'única presa que tinc per progressar. Carinyosament i suaument m'hi poso dempeus i segueixo amunt.
A mig llarg trobo el pas més complicat de la via, cinquè superior en teoria, però no veig com fer-lo i faig trampes artificials per poder pujar. A partir d'aquí la primera catifa de molsa i amb un parell d'excursions entre assegurances arribo a la reunió on, per cert, algú ens hi regala un maillon.

Tercer llarg, un flanqueig, un sostret i un altre pas d'adherència amb molsa, on després l'Arnau hi deixarà els genolls. Després d'això em perdo una mica per la paret pujant per la fissura de la dreta però de seguida veig que només porta al pessebre. Baixo i me'n torno a la placa d'on no puc sortir-ne; Veig les anelles de la reunió a escassos dos metres davant meu però tinc els peus en adherència en molsa, les mans a la gespa i m'assegura la caiguda un raquític branquilló. Arrenco un parell de matolls i decideixo clavar els dits al voltant d'un tercer, que sembla que no es mou massa i em llenço de cap a la lleixa de la reunió.
A l'últim llarg la sorpresa de la via. Entre el primer i el tercer parabolt que marca la ressenya només veig una placa llisa completament coberta de molsa i el rastre d'un despreniment on suposadament hi hauria d'haver el segon parabolt. Veig el tercer però aquí la roca és arrodonida i no veig clar si podré posar alguna cosa entre la molsa. Sento ràbia, perquè ja som gairebé al cim, però no no accepto la exposició que suposaria tirar amunt, així que allà es queda la molsa.

Dos ràpels i cap a sucar els peus a la font. Content i satisfet, que aquest tipus d'escalada m'encanta, donem per inaugurades les vacances d'aquest any.
Vall de Núria

Molsa entre les dents (vacances I)

Via dels Duis, V+ (150 m)

Dent d'en Rosell, Núria.


A quarts de vuit del vespre i de manera bastant improvisada arribem a l'aparcament de Fontalba i el primer que fem és destapar una ampolla de sidra per amenitzar la bona temperatura i la pau que s'hi respira. Fem el sopar entre furgonetes i autocaravanes i dormim sota les estrelles entre vaques i vedells.
De bon matí ens desperta un atac de vaques assassines i encara amb una mica de fresca baixem cap a on creiem que es troba la paret. Creiem perquè ni l'hem vist ni hi hem escalat mai, de manera que seguim les indicacions de la ressenya i quan ja sembla que estem a punt de despenyar-nos barranc avall descobrim la paret. Més imponent del que esperàvem a primera vista.
Hem triat una via curta, mig equipada, que sembla que satisfarà els nostres paladars i amb el primer llarg ja veig que m'agradarà. Després d'una mica de selva enfilo el gendarme on més que fer bavaresa sembla que toqui una arpa de la de fissures paral·leles que tinc. Tot el llarg està desequipat però els camalots grans entren sols i els micros petits costen de treure.
El segon llarg, i tota la resta, me'ls cedeix amablement l'Arnau. Surto per una placa d'adherència amb una mica de molsa, però que es deixa fer. Passo por per no tenir el coco acostumat però vaig fent. Un parabolt, un clau i arribo a una enorme llastra que al posar-hi un friend veig com es mou. El trec i no el puc posar enlloc més i la llastra és l'única presa que tinc per progressar. Carinyosament i suaument m'hi poso dempeus i segueixo amunt.
A mig llarg trobo el pas més complicat de la via, cinquè superior en teoria, però no veig com fer-lo i faig trampes artificials per poder pujar. A partir d'aquí la primera catifa de molsa i amb un parell d'excursions entre assegurances arribo a la reunió on, per cert, algú ens hi regala un maillon.

Tercer llarg, un flanqueig, un sostret i un altre pas d'adherència amb molsa, on després l'Arnau hi deixarà els genolls. Després d'això em perdo una mica per la paret pujant per la fissura de la dreta però de seguida veig que només porta al pessebre. Baixo i me'n torno a la placa d'on no puc sortir-ne; Veig les anelles de la reunió a escassos dos metres davant meu però tinc els peus en adherència en molsa, les mans a la gespa i m'assegura la caiguda un raquític branquilló. Arrenco un parell de matolls i decideixo clavar els dits al voltant d'un tercer, que sembla que no es mou massa i em llenço de cap a la lleixa de la reunió.
A l'últim llarg la sorpresa de la via. Entre el primer i el tercer parabolt que marca la ressenya només veig una placa llisa completament coberta de molsa i el rastre d'un despreniment on suposadament hi hauria d'haver el segon parabolt. Veig el tercer però aquí la roca és arrodonida i no veig clar si podré posar alguna cosa entre la molsa. Sento ràbia, perquè ja som gairebé al cim, però no no accepto la exposició que suposaria tirar amunt, així que allà es queda la molsa.

Dos ràpels i cap a sucar els peus a la font. Content i satisfet, que aquest tipus d'escalada m'encanta, donem per inaugurades les vacances d'aquest any.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada