per Aleix
Via dels Duis, V+ (150 m)
Dent d'en Rosell, Núria.
A quarts de vuit del
vespre i de manera bastant improvisada arribem a l'aparcament de
Fontalba i el primer que fem és destapar una ampolla de sidra per
amenitzar la bona temperatura i la pau que s'hi respira. Fem el sopar
entre furgonetes i autocaravanes i dormim sota les estrelles entre
vaques i vedells.
De bon matí ens desperta
un atac de vaques assassines i encara amb una mica de fresca baixem
cap a on creiem que es troba la paret. Creiem perquè ni l'hem vist
ni hi hem escalat mai, de manera que seguim les indicacions de la
ressenya i quan ja sembla que estem a punt de despenyar-nos barranc
avall descobrim la paret. Més imponent del que esperàvem a primera
vista.
Hem triat una via curta,
mig equipada, que sembla que satisfarà els nostres paladars i amb el
primer llarg ja veig que m'agradarà. Després d'una mica de selva
enfilo el gendarme on més que fer bavaresa sembla que toqui una arpa
de la de fissures paral·leles que tinc. Tot el llarg està
desequipat però els camalots grans entren sols i els micros petits
costen de treure.
El segon llarg, i tota la
resta, me'ls cedeix amablement l'Arnau. Surto per una placa
d'adherència amb una mica de molsa, però que es deixa fer. Passo
por per no tenir el coco acostumat però vaig fent. Un parabolt, un
clau i arribo a una enorme llastra que al posar-hi un friend veig com
es mou. El trec i no el puc posar enlloc més i la llastra és
l'única presa que tinc per progressar. Carinyosament i suaument m'hi poso
dempeus i segueixo amunt.
A mig llarg trobo el pas
més complicat de la via, cinquè superior en teoria, però no veig
com fer-lo i faig trampes artificials per poder pujar. A partir
d'aquí la primera catifa de molsa i amb un parell d'excursions entre
assegurances arribo a la reunió on, per cert, algú ens hi regala un
maillon.
Tercer llarg, un
flanqueig, un sostret i un altre pas d'adherència amb molsa, on
després l'Arnau hi deixarà els genolls. Després d'això em perdo
una mica per la paret pujant per la fissura de la dreta però de
seguida veig que només porta al pessebre. Baixo i me'n torno a la
placa d'on no puc sortir-ne; Veig les anelles de la reunió a
escassos dos metres davant meu però tinc els peus en adherència en
molsa, les mans a la gespa i m'assegura la caiguda un raquític
branquilló. Arrenco un parell de matolls i decideixo clavar els dits
al voltant d'un tercer, que sembla que no es mou massa i em llenço
de cap a la lleixa de la reunió.
A l'últim llarg la
sorpresa de la via. Entre el primer i el tercer parabolt que marca la
ressenya només veig una placa llisa completament coberta de molsa i
el rastre d'un despreniment on suposadament hi hauria d'haver el
segon parabolt. Veig el tercer però aquí la roca és arrodonida i
no veig clar si podré posar alguna cosa entre la molsa. Sento ràbia,
perquè ja som gairebé al cim, però no no accepto la exposició que
suposaria tirar amunt, així que allà es queda la molsa.
Dos ràpels i cap a sucar
els peus a la font. Content i satisfet, que aquest tipus d'escalada
m'encanta, donem per inaugurades les vacances d'aquest any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada