Prova de nivell, suspesos?

per Aleix 3 d’oct. 2011

Jústel - Hita - Picazo, V+ (primers 400 m)

Cinglera dels Esplovins, Oliana.

M'enrampo. Cada vegada que toco algun mosquetó de la reunió m'enrampo i de fet només acostar-hi la mà ja puc sentir com l'electricitat passa entre el meu cos i el metall. És molt estrany i no m'havia passat mai fins ara, penjat en una cinquena reunió de la cinglera dels Esplovins.

La taula encongida de Solsona.

Hem arribat fins aquí el Miquel i jo matinant de valent a l'Hostal les Forques, que desgraciadament ja no és el que era, i suant la cansalada en una aproximació recargolada. A l'hora d'escalar m'he carregat jo els trastos aprofitant una inconveniència del meu company i hem anat fent un llarg cadascú fins aquí.

Un primer llarg insuls ens ha deixat al peu d'una placa tombada que ha fet renegar el Miquel una estona. Jo també he rondinat i suat al tercer llarg, on una llastra vertical d'uns quinze o vint metres m'ha obligat a fer un bon tros de bavaresa. Posició incomoda, assegurances allunyades i als peus un calcari nariedenc, ben llis, amanit tot plegat amb que els friends que hi podia posar són del quatre en amunt. Un parell de llargs lletjos més i aquí estic, assegurant el company en una reunió d'expansió i friend lila electrocutant-me cada cop que toco el reverso.

Pany de paret per on transcorre la via.

Miro l'hora i comprovo que anem mitja hora més lents del que havia previst, però anem bé encara, tot i que m'estressa la idea de que se'ns faci tard. Quan arriba el Miquel es queixa de mal de peus i em comenta que ja comença a estar cansat, comentaris que afegeixen tensió al meu cos, que de moment va prou bé.

El següent llarg és una grimpada i el farà el Miquel, així que el setè serà per a mi. La sortida de la reunió és en diagonal per una placa fissurada amb passos fins però es deixa fer i les assegurances hi ajuden. Cinc o sis parabolts d'escalada i tornem a grimpar metres entre sabines i roca descomposta fins al peu d'un díedre de llibre.

En Miquel al segon llarg.

Li toca al Miquel i amb cara de “fes-ho tu si us plau” em pregunta si no em fa il·lusió fer-lo, al que li responc que segons la ressenya el següent llarg té menys equipament que aquest i que millor fer-ne un cadascú. Li carrego els trastos i se'n va cap a l'esquerra on posa un friend per tornar cap al diedre de seguida. Va pujant diedre amunt, posant tascons i friends al gust, i xapa un clau per arribar on el diedre es torna més marcat, amb placa a la dreta i placa a l'esquerra. Aquí hi ha un burí reforçat amb un parabolt que l'ajuden a pujar una mica més tranquil, però després de dues o tres temptatives em mira i em confessa que no té el que s'ha de tenir per fer el primer pas veient que li queden molts metres fins un clau que es veu a la llunyania. M'atabalo, si ell no ho pot fer ho he de fer jo, i si jo no puc ens menjarem un recital de ràpels per arribar a terra que ves a saber com acaba. Total, el tio baixa fins al parabolt i des d'allà el baixo jo fins la meva reunió.

M'ho carrego tot i decideixo pujar escalant de tope-rope per així treure el primer friend que havia posat el meu company i queda molt a l'esquerra del diedre. Un cop tret he de flanquejar per tornar al diedre i em costa horrors, cosa que em fa començar el diedre pròpiament dit amb el peu esquerra. Recupero part del material que havia deixat ell i arribo al parabolt. Del parabolt veig que en penja un cordino i penso que algú més s'ha quedat sense poder seguir amunt però he de fer el possible perquè no ens passi el mateix.. Respiro, sospiro, em poso magnesi psicològic i cap amunt.

Veig un primer clau, que ell no havia vist, a on puc arribar posant un friend aquí o un tascó allà. Escalo en diedre aprofitant les fissures horitzontals de la placa de l'esquerra i quan m'he alçat uns metres poso el gris en una fissura vertical, petita però valenta i hi queda molt bé, cosa que m'ajuda a arribar al clau. Aquest clau és el més ferm que hi ha fins al següent parabolt a dalt de tot del diedre i ruc de mi no m'hi paro a descansar. Tiro amunt i xapo un burí que està més enfora que endins tot i que amb un parell d'etzibades no cau i penso que si caic l'arrencaré i tindré un souvenir. Porto molts metres sense cap assegurança de fiar des del friend gris o el primer clau i estic nerviós, però no tinc més remei que seguir amunt, hem de sortir per dalt. Segueixo amunt i aconsegueixo llaçar una corda de fuet que penja d'un clau que fa molta pena, no em tranquil·litza, he de seguir amunt.

L'escalada en sí és complicada, no en sé de fer diedres, però vaig trobat bons cantells a l'esquerra i bons peus a la dreta. Mirant la placa de l'esquerra m'hi imagino una cremallera d'expansions i penso que hi sortiria un llarg de 6a cinc estrelles, però em sento més segur pujant en diedre. El problema és que el cansament i la meva elasticitat junts fan que cada dos per tres m'agafin rampes a la cama que obro massa. Estic baldat però no puc ni baixar, ni penjar-me ni molt menys caure, he de pujar amunt.

Poso un altre friend que dóna més confiança que el clau anterior i que crec suficient per arribar al següent clau, però em quedo curt. He pujat i tinc el friend als peus però no arribo a on intueixo un cantell des d'on poder xapar el clau, merda. Moc els peus per aviam si creixo uns centímetres però no hi ha manera i decideixo posar un micro al forat on tenia la mà esquerra. No queda del tot bé però ja hi és i tot i que a mi sencer segurament no m'aguantaria al meu cervell si que l'aguanta i puc fer el pas, agafar el cantell i xapar el clau. Respiro, per fi, una mica alleugerat en veure que sembla que les dificultats minvin a partir d'aquí, sort perquè no sé si aguantaria l'apretada que acabo de fer una altra vegada. No m'encallo perquè vull arribar a una cosa daurada i brillant que veig quatre metres més amunt i me n'hi vaig lligant una sabina morta i sense ni mirar un burí amb una xapa que es desfà amb la mirada. Sóc a l'expansió i ara sí que m'hi penjo i descanso. Des d'aquí un flanqueig cap una altra expansió i de seguida a la reunió.

Aquest llarg m'ha matat de cansament i m'ha destrossat mentalment passar tanta por, però de seguida dic que ha sigut el millor llarg de la via i que he gaudit com un nen, incongruències d'escalador. Estic trinxat i el meu company sembla que més i tot així que em toca fer el següent llarg per arribar al bosc penjat des d'on, en teoria, podem escapar cap a la ferrada, cosa que no em fa gens de gràcia però serà més prudent que intentar fer els set llargs que encara ens queden.

Tornem a canviar cordes i me'n vaig cap una llastra que sembla que t'hagi de caure al damunt. De nou he de fer força per posar els peus en adherència i arribar a un clau que queda molt lluny. El xapo i torno avall, per passar per fora de la llastra que sembla més fàcil tot i que tombi una mica i hi hagi més pati. Foto una apretada per pujar sobre la llastra i segueixo cap a buscar una fissura que em durà fins dalt de tot. La cuso a friends perquè no hi trobo res millor i arribo a un punt on sembla que puc sortir per terreny fàcil i trencat, però la fissura em sedueix, li poso el vermell i la ressegueixo fins que s'acaba. Reunió en una triple alzina i per avui això d'escalar s'haurà acabat.

Pugem bosc amunt i desprès anem a l'esquerra a buscar el suposat sistema de ràpels, però la cosa es posa cada cop més dreta i no veiem cap reunió. Decideixo rapelar per dins del bosc, ja que una patinada suposa fotre'ns barranc avall i per fi veig la reunió on em costa unes quantes esgarrinxades arribar-hi. M'hi ancoro i miro avall. Em tranquil·litzo veient que les cordes arribaran de sobres a un altre petit bosc penjat on hi veig unes cordes fixes que superen un ressalt de roca. Dono per suposat que són les de l'aproximació de la via Pirata Solitari i veig que podrem sortir d'on som.

Tirem les cordes, rapelem, les recollim i baixem per les cordes fixes que ens estalvien fer el segon ràpel. D'es d'aquí resseguin el peu de la paret per un corriol més marcat del que es pot esperar al lloc on som i en relativament poca estona topem amb el camí que baixa de la ferrada. Ara sí que respiro tranquil. Se'm relaxa la ment i de sobte començo a notar el cansament, la gana i la set que tinc, com es nota que fins ara estava més pendent de no quedar-nos tirats enlloc.

Al final, entre pitos i flautes, arribem al cotxe que és negra nit i estem destrossats però contents. La via no l'hem acabat però comparant-la amb la seva veïna UES el tros que hem fet és molt més mantingut, el grau és més ajustat i està tot bastant menys equipat. I el llarg del diedre, que és de la via Roberto Fernàndez, és una nota de tall bastant alta que de ben segur ha suspès a més d'una cordada abans que la nostra, perquè a nosaltres ens ha fet fora de la paret però a mi m'ha deixat un bon regust al paladar.