Ja era hora

per Clemàstecs 25 de maig 2010

UES V+/A0 (565m) 

Cinglera dels Esplovins, Oliana.

Per fi, ja era hora. Després d'una tardor frustrada pel temps, després d'un hivern poc productiu, després d'una entrada a la primavera buida... he tornat a fer via llarga, i ben llarga.

Sortim de Sabadell a les nou del vespre, direcció Oliana. Dormirem a la zona d'esportiva de Coll de Nargó i ens aixecarem ben d'hora per dur a terme la llarga escalada a l'Esperó de les Orenetes, a la Cinglera dels Esplovins. Un cop allí sopem i ens n'adonem que la idea de dormir al Xantia no és factible; perquè no ho vaig mirar abans de sortir de casa? Total, que dormim a les butaques de davant, un pèl incòmodes.

L'endemà cap a les sis del matí ens aixequem, surto del sac i condueixo fins al pàrquing de la ferrada Regina. Esmorzem un got de llet amb cereals i ens preparem per a la llarga ascensió al majestuós roc que tenim davant. L'aproximació s'ha de fer per la carretera vella i després pujar per una canal fins a peu de via.

En arribar a peu de paret... m'agafa un esglai. Hi ha tres homes joves preparant-se. Desitjo amb totes les meves forces que no facin la mateixa via que jo. Ràpidament retrobo un estat d'eufòria, quan em diuen que en fan una altra. Meravellós, la via per nosaltres sols. Últimament m'agrada gaudir de l'escalada envoltat de solitud, si més no, amb poca gent.

 El primer llarg, el segon llarg, ... i el setè llarg són d'escalada ràpida. Trams fàcils amb algun petit pas important de tant en tant, però res que faci treure el fetge per la boca. Gaudim plenament de l'escalada, del lloc, del paisatge i de les aus que ens miren des del cel. Llacem alguna sabina pel camí.

Després d'un parell d'hores ens plantem a la feixa. Portem gairebé 300 metres de via! Fem un mos, bevem aigua en abundància i busquem el peu de via per seguir l'itinerari. Ens equivoquem, el llarg de quart que fem és un pèl difícil, les coses no quadren. Finalment, després de rapelar l'error, trobem la via.

El vuitè llarg és com la resta, però el novè i el desè trenquen la pau interior que un du a dins. Artificials carregosos o lliures que ja no tens forces per fer i/o no factibles (6c, 7b). L'onzè llarg... una meravella. Estètic, de placa, amb una patí de 400 metres i els parabolts només on es necessiten (d'acord... amb la de fissures que hi havia no en feia falta cap, però ja ens entenem...), fins i tot en un allunyament vaig posar un "amic de color gris.

Aquí ja fem figa, estem esclats. Ens pengem dels miserables cinquens perquè no estem prou forts per aguantar tants metres escalant, suportant el sol i el més dur de tot... recollir corda abans de que pugi el company. Acabem els llargs restants força ràpid i ens plantem al cim. Tenim sota els nostres peus el pantà d'Oliana, fins i tot es veu Montserrat.

Una llarga via molt recomanable. Les assegurances estan molt ben posades on toca i no en sobren (recordem que és una via equipada). Ja hem fet la primera viota de la temporada. La felicitat em desborda i recordo amb recança, que hores abans gairebé baixo per culpa del primer artificial, gairebé acaba amb la meva paciència; masses frustracions seguides passen factura.

Em permeto afegir que diades com aquesta responen a bastants perquès i que no hi ha res com, l'endemà, sentir el sentiment de satisfacció emergir entre el dolor de tots els músculs del cos.
Ara què toca fer?
(Aleix.)