Pringada de les bones

per Clemàstecs 23 de març 2009

Avui anem direcció Oliana. La paret escollida és la paret del grau, situada molt a prop del poble de Coll de Nargó. Les nostres intencions són fer alguna de les vies curtes i després acabar aviat el dia, fent alguna via d'esportiva per rematar la jornada.

Sortim força d'hora de casa i amb poca estona ja hi som. No ens costa gaire trobar la petita pista asfaltada que ens conduirà al mur desitjat. Deixem el cotxe just a sota d'una petita i curiosa agulla, de la qual destaquen unes placa força llisa i una gran fissura. Vam decidir... bé... vaig decidir que abans de marxar volia gaudir d'aquella esquerda.

El camí cap a peu de paret no té pèrdua. Decidim fer una via de tres llargs, tots sisens, després d'una llarga estona mirant la ressenya. Ara decideix l'Aleix. Decideix que ell començarà, i a més a més, que estrenarà la lila corda. La via comença amb un conglomerat-quadrangular seguint un petit desplom. Treballa de valent per superar-lo i segueix amunt per una rampa amb absència de qualsevol expansió fins bastant amunt.

Ara toca una mica de placa calcària de magnífica qualitat. S'encalla, s'hi baralla i renega, però no se'n surt. Baixa per voluntat pròpia i em cedeix el llarg. El primer tros em resulta fàcil ja que he vist la seqüencia de moviments prèviament. Em centro i em surt el pas, no és difícil però a vegades el cap juga males passades.

Puja el company, ara sí, amb extrema facilitat. La reunió és força còmode. M'enfilo segon llarg amunt fins que trobo una petit pas de bloc força exposat. Es tracta d'una petita pinça fastigosa, una regleta d'angle negatiu que t'escup, i al costat del parabolt és veu alguna cosa que sembla mitjanament bona. M'ho miro altre cop, no m'hi atreveixo. Finalment ho provo... Però el cantell del costat del parabolt patina i els peus són força dolents. Em poso en alerta, estic a punt de caure, però aconsegueixo desgrimpar una mica in extremis, m'ho miro altre cop però em fa por.

Abandonem. Baixem i fem un mos a peu de via mentre admirem una altra cordada com puja. Després ens dirigim cap a la fissura, al costat de cotxe. De baixada el vent comença a bufar i refreda una mica l'ambient. Quan arribem a l'agulla, situada a l'ombra, ens n'adonem que passa un aire de mil dimonis. Això em fa pensar si fer-la o no... però ens posem els para-vents i tot arreglat. És una passada, surt força bé tot i el fred que fot.

Recollim i anem cap a casa, Encara és d'hora.